Vaig acabar la crònica anterior a punt d’agafar el ferri que porta de vora Thurso a les Illes Òrcades (pel camí, aquesta enigmàtica Capilla, potser erigida per marins espanyols).
Es desembarca a Stromness (90 min), que n’havia estat la capital, ara amb poca gent, tranquil·la i una mica deixadota.
En canvi, Kirkwall, la capital actual, és més poblada, neguitosa i moderna. En el trajecte veus que són unes illes amb unes muntanyetes abruptes (entorn dels cent metres) que sovint es precipiten al mar, sense platja; que tenen entremig unes valls amplíssimes i verdes, amb força bestiar i agricultura i sobretot amb més trànsit i carreteres que no havies pensat. Res d’illes solitàries amb quatre pistes i gent perduda. Al contrari.
Tot seguit comproves més coses: que tenen moltes restes arqueològiques; que l’anglès té una entonació diferent; també t’adones que les construccions són de pedra i per tant grises (hi ha cases de colors vius, però són noves i d’influència exterior). I que òbviament el poblament és estable des de l’antigor.
De les restes arqueològiques destaquen dos conjunts, molt propers, que tenen uns 5000 anys: Skara Brae i l’Anell de Brodgar. Skara Brae és un miracle: un gran temporal cap a la meitat del segle XIX va deixar al descobert unes construccions prehistòriques subterrànies gairebé intactes. Diuen que són les més ben conservades entre els jaciments més antics d’Europa.
L’Anell de Brodgar recorda altres monuments de pedres dretes que tracen una gran circumferència.
No se sap d’on venien els habitants ni el seu final; només que al cap d’uns segles hi arriben els víkings (segle IX) procedents de Noruega. D’aquí arranca una sorpresa per al viatger: tant les Òrcades com les Shetland continuen tenint unes relacions més estretes amb Noruega que amb Londres. Fins 1468 eren domini noruec, i només per raons político-dinàstico-militars van passar al Regne Unit-Escòcia-“Londres”, però no s’hi veuen banderes angleses ni referències. Actualment, aquestes illes depenen de l’Administració de les Highland d’Escòcia i per tant del Regne Unit; que unes illes depenguin administrativament d’unes Terres Altes sembla un acudit. Però així com a Escòcia (Alba en gaèlic) s’hi pot veure cert independentisme respecte a Londres,
a les Illes no n’hi ha cap, tot i que la cultura viva, la gent, els transports, els comerços, la història, les tradicions, mirin a Noruega, fins al punt que va ser un primer ministre noruec qui va inaugurar uns institució cultural a Scalloway, antiga capital de les Shetland, i que el Dia nacional de Noruega sigui celebrat com a propi.
Per acabar aquesta qüestió bàsica cal dir que tant l’època del romanticisme (la recerca idealitzada dels orígens) com la II Guerra Mundial van contribuir a estrènyer la relació escandinava. M’hi referiré de seguida.
Continuo mirant la vida quotidiana: no hi ha pidolaires; la majoria de restaurants només fan sopar, des de les cinc o les sis; el turisme és sobretot intern de la Gran Bretanya, de gent gran (som al maig, però). Com a caminaire ho tinc complicat: no hi ha camins, només pistes que menen a granges. Faig caminadetes, vaig en bus o en ferri.
Cal referir-se a la II GM: la gran Royal Navy tenia aixopluc en una mena de mar interior entremig de les Illes Òrcades (Scapa Flow, uns 10 x 15 Km). L’aigua sol ser-hi tranquil·la, per la protecció de les mateixes illes. Però queden alguns passos estrets cap al mar obert, per un dels quals un submarí alemany va infiltrar-s’hi tot i les xarxes que hi havien posat els anglesos: va provocar una mortaldat i la destrucció del vaixell insígnia de la Royal. Churchill es va emprenyar i va manar la construcció d’unes barreres sòlides (part de la construcció la van fer presoners italians que eren a l’Àfrica, sembla que bastant distrets i poc bel·licosos, els quals van erigir entre altres edificacions l’anomenada Italian Chapell, amb Sant Jordi a l’entrada, realment curiosa i bonica; potser eren més artistes que soldats).
Val a dir que durant la I GM a Scapa Flow també hi van haver “incidències”, especialment rellevants quan s’estaven entaulant converses de pau: el militar alemany que comanava la flota que hi havia quedat presonera no va tenir altra idea que voler-se’n escapolir d’iniciativa pròpia; els anglesos no li ho van permetre, de forma diguem-ne dissuasiva, causant molt de mal als alemanys.
Les Òrcades i les Shetland són iguals? No, tot i que tenen molts elements en comú: no tenen boscos, són més d’una dotzena d’illes cadascuna, més d’habitades que de buides, tenen la pesca com a motor econòmic bàsic amb el complement del sector agrícola-ramader, i tenen bones comunicacions marítimes i per carretera. Però les primeres són més verdes i les Shetland en canvi tenen grans extensions de sol gris, trist i intransitable; aquesta seria l’opinió pràctica d’un caminant, tot i que puntualment tot és més barrejat. Verdor i mar a les Òrcades:
Verdor també a les Shetland:
Però molt protagonisme de la grisor (foto des de l’autobús, a les Shetland):
Un dels aspectes que criden més l’atenció són les respectives capitals: Kirkwall i Lerwick. Kirkwall, a les Òrcades, és un poble amb poc urbanisme, però amb comerç relativament modern, amb molta activitat, famílies i amics amunt i avall i cert desordre; té una catedral fantàstica, la de Sant Magnus.
Lerwick, capital moderna de les Shetland, té dues parts molt diferenciades: l’antiga, a tocar del port, amb una activitat raonable, cases senyores, distinció i notable bellesa.
I la moderna, que queda enlairada, que és un veritable eixample de rics, amb carrers o avingudes molt amples i cases victorianes fantàstiques. Tot planificat, racional, tranquil.
El motiu és curiós: a la segona meitat del segle XIX es van enriquir molt… gràcies a les arengades, que eren exportades arreu; va créixer la població amb pagesos de les illes i amb els diners que els arribaven com ones del mar van decidir construir ells mateixos l’Ajuntament (una joia amb vitralls, a la foto), una gran escola, camps d’esport, jardins, i tota mena de serveis, completament actualitzats. La riquesa d’aquell peix es va acabar perquè els va sortir competència, però el nivell ha quedat. També la part antiga va ser reconstruïda i hi ha quedat un parell d’hotels ja decadents però de senyors.
Dues capitals, doncs, amb històries ben diferents i gairebé divergents. Però si l’una és de “senyors”, l’altra, la de les Òrcades , té un bé impagable: l’esmentada catedral de Sant Magnus, poc conegut al Mediterrani però popularíssim a l’Europa nòrdica. Tant, que han reconstruït el camí de peregrinació que mena a la catedral. Magnus, noble noruec, va ser un governant actiu, però amb la característica de ser un antisistema pacifista actiu, que no volia mai sang; en morir, la seva fama de sant i màrtir va ser imparable. D’aquí la catedral a Lerwick (n’hi ha una altra a les Illes Feroe).
Sobre les llengües: l’escocès és una llengua germànica que arranca de Northumbria (nord d’Anglaterra), amb origen anglo-saxó. Seria com un anglès arcaic; es parla a la part baixa d’Escòcia, però puja pel costat de la costa est. A Escòcia, però, hi ha una altra llengua que no hi té res a veure: el gaèlic, que és cèltica i es parla a les Highland i al costat oest d’Escòcia, sobretot a les illes (també es parla a Irlanda). Aquesta explicació ve a tomb perquè a les Illes Òrcades i a les Shetland es parlava una altra llengua diferent: el noruec antic (atès que eren els “colonitzadors” de les illes); però a partir de 1468, aquestes illes passen a poder dels escocesos, i aleshores la llengua que s’anirà imposant serà l’escocès esmentat, que es barrejarà amb el noruec antic. La situació actual és que la llengua que s’imposa és simplement l’anglès, amb moltes paraules tant de l’escocès com del noruec antic.