Estic completant la caminada de l’eix nord-sud d’Europa (des de Roma cap a Suïssa, França, Anglaterra). Aquest maig he acabat Escòcia, les Illes Òrcades i les Shetland. Aquesta crònica correspon a les costes i les Highlands escoceses. Molt aviat us arribarà una altra sobre les Illes Òrcades i les Shetland.
Com que havia acabat a Edimburg, d’aquí he reprès. Els qui acaben de conèixer aquesta ciutat la troben encantadora; els qui la coneixem d’anys veiem que la turistització ha fet que carrers emblemàtics hagin quedat modificats. El gran era sobri, hermètic, elegant, amb poca gent, autèntic; ara és ple de souvenirs, guies amb paraigua i crits com “vente pacà, Paco!” pel motiu que s’ha posat de moda per terres ibèriques i entre campechanos i dicharacheros sembla que estiguis a la pell de brau. Res a dir-hi, però no és Escòcia. Mentrestant, a l’eix comercial desapareixen els pubs i s’imposen les multinacionals: la pèrdua d’identitat de les poblacions turistitzades és implacable. De racons no gaires, perquè els llocs amagats i íntims són del turisme “alternatiu”.
Escòcia no té un camí que la travessi de sud a nord; per això he seleccionat caminades representatives dels paisatges del país. Primer, la costa davant Edimburg, Fife, agraïda i ventada, fins Saint Andrews, amb pobles de pescadors molt agradables, camps de golf, de conreu i prats amb vaques i ovelles ran de mar.
Sojorno en un castell. Estava segur que el lloc que havia contactat era aquell, però en trobar-me davant un castell de debò, sense el cartell d’“hotel” o “Bed & Breakfast”, estava realment a l’expectativa. Truco el timbre.
-Hola, benvingut! És que no volem que vingui gaire gent ni ningú de pas. Hi vivim la família -. Aviat els conec tots, gos inclòs. Els nens, en començar el col·legi, deuen dir que viuen en un castell, com si res?
La propietat és gran, amb boscos i cases que eren de serveis… i un temple druida; vaja, unes restes que se suposa que ho eren. Ara hi van alguns fans. El que és de debò és l’església que queda a pocs centenars de metres, més amunt. En temps medievals hi havia hagut un convent que, també se suposa, va servir per capgirar el cervell dels pagans. Però també li va arribar el final amb les guerres de religió posteriors. No en queda re. Tot passa. Del “temple” druida només queda un “dibuix” i una cara.
El collie és jove, molt curiós i nerviós. M’acompanya l’endemà quan surto; penso que ja em deixarà quan vegi que vaig per llocs que probablement no coneix. Doncs no. Continua. I no en té prou: en passar per un camp amb vaques i ovelles, no se li acut res més que recordar-los que és un gos de pastor malcriat: provoca tots els animals que pot, els esbronca de prop, els altres venen corrent i ell fuig; al cap d’uns minuts torna a fer el mateix. La comèdia continua perillosament perquè diria que és un brau el que ara s’ha emprenyat de debò i corre bramant fins la mateixa tanca. Tot el camp està tens i esvalotat, inclòs el suposat amo del gos, jo. Amb la por que vingui l’amo de debò, plego i me’n torno amb el provocador cap al meu castell. S’ha acabat el xou. M’ho agraeix el casteller, coneixedor de les aventures del seu estimat collie, de qui diu que és “molt tímid”, si arriba a ser atrevit!
Saint Andrews és un gran lloc, amb les ruïnes del que va ser una catedral molt respectada en tot Escòcia i més enllà. El camí costaner es fa gruar, bonic però llarg.
Més dies vaig seguir el Camí de les Highland de l’oest, que voreja el Ben Nevis, la muntanya més alta de la Gran Bretanya (1345 m), i acaba a Fort William.
El camí és una rambla, uns cent caminaires cada dia tot i el temps terrible i que no hi ha aixoplucs ni pobles. Són valents. Moltes tendes de joves, empipats i empapats. Alerta!, es calcula que l’any passat van pujar el Nevis, cobert sovint de núvols i neu, 160.000 excursionistes. Problema important de la Humanitat: la massificació concentrada en èpoques de l’any, dies, hores i llocs. Quan surts d’aquestes masses, tot al contrari: ningú.
-Necessita algun suport? – em diu un jove en veure que m’estic parant per abrigar-me en una pujada prop del Nevis, amb nevada inclosa. Vaig pensar que devia fer una fila lamentable.
-Oh, no, no cal. Vaig bé. Moltes gràcies, molt agraït -. La veritat és que vaig observar si amb els que jo tenia davant (sempre hi havia algú davant) els deia el mateix (vanitas, vanitas, omnia vanitas). Doncs no, malament. Ens vam anar trobant diverses vegades, inclòs l’endemà.
-Escolta, t’agraeixo que t’oferissis ahir per ajudar-me…
-Ah, sí. És que tinc mal al genoll i no camino tranquil, i vaig pensar que també a vostè li podia passar el mateix… – elegant i bona persona.
Aquell dia vam comentar i resoldre incidències de la caminada amb una jove enginyera aeronàutica de Madagascar que treballa a l’Airbus, a Tolosa esclar, que prepara les maletes per anar al Canadà. Tots tres vam celebrar dinant l’arribada al final del Camí, com si fóssim a Compostel·la. Per què vam fer amistat? Doncs perquè anàvem els tres sols.
Al restaurant hi havia una cambrera andalusa que conservava el seu deliciós accent en parlar en castellà.
-Pué eto no é nà. Si me ojera hablà inglé có mi asento andalú…! – es petava de riure.
Fort William, i posteriorment Inverness, no són una bellesa. Penso que el món rural escocès és més bonic que les poblacions, potser una mica a l’inrevés d’Anglaterra. També se’m fa evident que, com sempre, hi ha molta més vida ran dels llacs que no muntanya endins. A mig camí, Fort Augustus és un poble dedicat sobretot al Canal de Caledònia, que va millorar les comunicacions marítimes entre el Mar del Nord i l’Atlàntic, a començament del segle XIX. Moltes comportes, molta activitat, molts diners.
Paisatge preciós. Quin greu que em sap que els viatgers del tren de luxe dit Caledonian sleeper, que passa per aquí, circuli de nit!; per què els viatgers prefereixen un sopar espaterrant en un tren des del qual no veuen el paisatge quan sempre es pot sopar en un restaurant? Coses curioses. Almenys, l’amo del castell on havia sojornat tenia un bon boat amb el qual havia navegat en solitari per l’Atlàntic fins Alcossebre per visitar els seus pares; diners, esforç i gust haurien de coincidir sempre (si no… per què).
Les gavines senyoregen arreu, encara que els quedin quilòmetres per arribar, que actualment no sempre són milles!
Abans d’acabar l’Escòcia de la terra ferma, sorpresa!, un gran castell (Dunrobin) sorgit ran de mar, del no re, inesperadament. De l’època romàntica, habitat fins als 1960.
Al castell s’hi vivia realment bé, i es menjava millor…
… però altres, al mateix temps, havien d’emigrar per menjar. Aquest monument rememora els milers d’emigrants que van haver d’expandir-se arreu del món,
erigit en aquest poble (Helmsdale) tranquil i bell, ple de llum, flors d’argelaga, mar i muntanya.
Continues caminant amunt entre rocs i algues, però aviat veus que el que deien que era un camí ja no existeix, s’ha acabat. Més amunt, només ramats i terres obertes. Visca el tren que em porta cap a Thurso, final de la terra ferma, abans d’embarcar cap a les Illes Òrcades (que encara que m’esforci per pagar-lo, em surt gratis: ni màquina expenedora, ni ningú). Quan fas una foto des del tren, sempre penses que quedarà horrorosa i borrosa; doncs, encara.
Vaig fer tot el llac Ness, i altres, sense haver-hi vist cap monstre, però sí moltes bromes al seu entorn. Han optat per dir la veritat: de monstre, no n’hi ha hagut mai, però res és impossible: que si refraccions de la llum; que… En tot cas, m’ha agradat de saber que hi havia hagut castells, com el de Urquhart, i sobretot, un gran campament que feia de vigilància del llac. I si el monstre vist fa molts segles era un general indesitjable?