Només s’hi pot caminar per itineraris locals, curts; per veure-les en conjunt cal anar en transports. Per tant, he fet de turista i viatger i poc de caminador; no és la meva salsa.
LES ILLES FEROE: UN RACÓ DE MÓN TRANQUIL… PER ARA
Sempre verdor i aigua. Streymoy
Pobles acolorits. Vagar
Mykines
Klaksvik
La naturalesa, ben preservada. A la foto, illa de Mykines, es pot veure un puffin, au molt protegida (és prohibit apropar-s’hi on nidifica), mascota de les illes atlàntiques. Pot volar a uns 80 quilòmetres/hora i capbussar-se desenes de metres.
En cap de les illes del nord de l’Atlàntic hi ha boscos, només alguns arbres als pobles grans i jardins (els xais, que com la resta d’animals domèstics van ser duts fa més de 1000 anys per alimentar-se’n, eliminaren els plançons; no hi ha repoblació forestal).
Paradoxalment, l’arquitectura és més de fusta (importada) que no la de les illes Òrcades i Shetland; l’arribada del cristianisme, però, va comportar la construcció (inacabada) d’una catedral al costat del mar, la primera i única a les illes, feta encara tota de pedra (entorn de 1300), que es conserva prou bé (per descomptat, plovia en fer la foto). Per cert, dedicada a Sant Magnus, del qual havia parlat en la crònica dedicada a les Òrcades.
Kirkjubour
També hi ha moltes cases amb el sostre “plantat” amb herba com a aïllant, però poques construccions actuals conserven la tradició.
Torshavn
Mykines
Torshavn
L’arquitectura nòrdica moderna ha marcat tendència arreu del món; però no han sabut, al meu parer, resoldre els problemes dels blocs, pisos, cases adossades; sobretot no respecten gaire el paisatge (que ha de partir del fet que no hi ha arbres). Estalvio la visió dels blocs realment lletjos, a les envistes de la capital.
Torshavn
Les cases de començament de segle XX han quedat entre la tradició i l’elegància.
Torshavn
Els feroesos, com els islandesos, són descendents dels noruecs arribats fa més de mil anys, per això parlen un noruec antic (dels habitants celtes anteriors no se’n sap gaire res, llevat que alguns formaven part de la dispersió del cristianisme monàstic irlandès per l’Europa nòrdica i central). També són descendents dels vikings noruecs, mot que feia més referència a una forma de vida (comerciants i saquejadors) que no a una ètnia. Actualment, a aquestes illes hi ha una veritable passió per mostrar la “viquinguinitat”, tant per reafirmació cultural com sobretot per explotar-la com a atractiu turístico-cultural.
El 97% de l’exportació és del peix (salmó, bacallà, arengades). No és estrany que a la capital hi hagi aquest monument dedicat a la feina de preparar-lo. He de dir que em va fer certa angúnia veure milers de salmons saltant dins les piscifactories, fent voltes sense parar (ho fan com un succedani de les remuntades dels rius?, estan estressats?)
El nivell de vida, alt. La majoria d’illes, habitades. Força trànsit, amb túnels sota el mar; els busos entre illes, barats, amb unes correspondències porta a porta perfectes. Els busos de Torshavn, la capital (el port de Tor, un antic deu rellevant), gratis. Però la fama se l’emporta l’helicòpter, subvencionat, que només costa uns 14 € per a un itinerari prou llarg, encara que duri poc temps; l’heliport és una cabaneta molt ben muntada.
Tenen pendent un referèndum d’autodeterminació respecte a Dinamarca (segles enrere, la corona noruega va ser absorbida per la danesa); i tot i que tenen monedes pròpies, no reconegudes a fora, els bitllets són danesos. Potser les coses els van prou bé. La modernitat i l’absència de pobresa són patents.
No hi ha gaire turisme, per ara. Per això em va dir una senyora americana:
-És lamentable: a l’estació de busos de Torshavn no hi ha indicacions sobre les rutes, els horaris ni res.
-És precisament perquè el turisme no forma part encara de la vida activa de les Feroe, perquè en realitat l’estació compleix a la perfecció la funció per als habitants de les Illes. Que bé!
Això passa sovint: la llanxa que porta a l’Illa de Mykines és d’una limitació total, fins al punt que quan vaig retornar (més aviat que la majoria de turistes, deliberadament) em vaig trobar que l’embarcació volava sobre una aigua molt sacsejada pel corrent. Vaig haver-me d’agafar com vaig poder a les baranes i a la cabina del capità, que, en veure’m en situació precària em va convidar a entrar. Això sí, em vaig divertir d’allò més amb els bots. En un futur això serà impossible, segur.
Un habitant de Mykines em deia que hi havia massa turisme (centenars de persones cada dia a l’estiu) passant pel mateix camí.
-No pot ser, ni per als puffins ni altres ocells, ni pel camí fangós i la seguretat, ni per nosaltres.
De moment, però, hi vaig poder anar, a diferència d’una noia alemanya, que em va dir:
-Sí, ens hem vist diverses vegades aquests dies – em va dir, com fent-me notar que jo era bastant mal fisonomista, cosa que és veritat -. Per exemple, vam coincidir a l’autobús que porta a l’embarcament a Mykines. I vostè va tenir la sort d’ocupar la darrera plaça que quedava a la llanxa, de manera que quan vaig arribar em van dir que ja anava plena.
-Oh, em sap molt de greu, de debò. Potser hi podrà anar demà o passat…
-No! Però no li sàpiga gens de greu, perquè me n’alegro molt per vostè. No, jo ja no podré anar-hi, perquè no tinc temps.
Va resultar que a més estàvem allotjats al mateix alberg. Quan vam tornar a coincidir es va tornar a repetir l’escena de disculpa meva i de goig per mi d’ella. Quina persona!, normalment aquestes situacions no tenen un caire tan afortunat sinó més aviat punxegut per part de la persona “afectada”.