PORTUGAL REFENT-SE

El meu avi mira cases velles, les renova i les ven…

… això va bé per a tothom. També és un gran col·leccionista d’art! – em va dir, no sé si amb gaire exactitud, el noi de la Casa da Eira, a Pero Viseu, un casalici comtal extraordinari, amb un tracte i un marc entre els millors d’Europa, i sorprenentment baratíssim.

Aquí, més que a Itàlia i Espanya, moltes cases enrunades són refetes tot aprofitant l’estructura de bons carreus; l’endarreriment té aquests avantatges: conserva sovint la puresa i essència d’antany, i ara és positiu per als mateixos portuguesos i els estrangers. El cas d’aquest poblet és singular: barreja de cases restaurades amb desballestades (quina feredat viure al costat d’una pila de runes!).

Aquesta “caseta” també ha estat restaurada.

La iniciativa artística o creativa, com ja havia comentat, és força valorada, pel que es veu…

… també en iniciatives privades, com el “laberint” d’aquest jardí (que era bastant més gran que el que podia reproduir la foto; la veritat és que l’esforç jardinístic no semblava tenir gaire expectació… llevat d’un gat que s’hi divertia d’allò més).

Després de setmanes de pluges torrencials (“sisplau no vingui a aquest hostal, està en mal estat per les inundacions”, em van dir per whatsapp des de Caria) surto de Fundao el primer dia de bon temps amb fred i sol, quina sort! Travesso la Vall de la Serra da Estrela, preciosa, ara plena de vida, però no quan fa tres anys es van cremar tots els arbres de la muntanya i la part alta de la Vall. Diuen que potser eren els arbres més grans de Portugal.

Panoràmica de l’ampla Vall de la Serra d’Estrela, amb Covilha al fons (és com una capital de la Vall, amb molt de comerç, amb barris i poblets a l’entorn).

-Ui, Fundao és horrorós!, només indústria, cases altes, comerç lleig, sense estil. En canvi, Covilha té categoria – encara em deien a Pero Viseu -: fixi’s, aquest poble és petit, però va ser dels primers al nord de Portugal a tenir llum elèctrica, tenim banda simfònica, hi ha cases magnífiques. Això ens ve del comte i… ah, Belmonte és un món, tot tocat i posat, cultura, jueus i diners.

Anem a pams. Efectivament, Pero Viseu, 600 habitants, té banda simfònica, un orgull, des de fa 130 anys llargs, amb caseta i bar propis, i cada dos per tres, música a la glorieta. Quin gust! Poble culte.

Atès que no podia pernoctar a Caria vaig anar a Covilha, aquesta petita ciutat on es barregen les cases benestants amb les malestants actuals, però sobretot amb el que ha estat la tendència des dels 1960: cases de pisos més altes que les de Bellvitge!, amb uns materials lamentables.

Poblacions, doncs, ben diferenciades, i encara més ho és Belmonte, elegant, ben restaurada. Aquí hi van immigrar jueus expulsats de Castella. Va ser el 1917 que els van “descobrir” ja que “algunes persones” celebraven festes d’aquesta religió; per això, aquell judaisme va ser qualificat de “cripto” ja que només n’havien pogut conservar les festes rituals i res més, perquè havien quedat del tot aïllats i havien perdut elements bàsics com la Torà.

Un senyor polonès, jueu, va anar-hi per qüestions professionals aquell any.

-No compri allí, que són de malfiar, probablement jueus…

Precisament s’hi va introduir i tot i la desconfiança va fer el “descobriment”. Actualment, Belmonte té a més d’un Museu del Judaisme diverses institucions, com una sinagoga, i fins restaurants, hotel i monuments que hi fan referència, a més d’un carrer reconvertit en avinguda de souvenirs. Per descomptat, el turisme jueu és bàsic. Quan, anys enrere, hi vaig ser, gairebé res d’això hi era present.

Al mig, el Hanukà o Canelobre de les Llums (no és el de les Set Branques).

El “carrer dels souvenirs” està molt ben cuidat.

Al final d’un bon passeig i visitar el Museu dels Descobriments (d’Amèrica, sobretot), em presento a l’allotjament.

-Ah, em pensava que no vindria, com que no va dir re… – no discuteixo perquè no cal, però no em sembla correcte que amb una reserva feta per telèfon, no per mail o formulari, calgui tornar a trucar per “confirmar”; que no n’hi havia prou en acordar que hi aniria? Temo que actualment tot és massa fugisser i que qualsevol gestió calgui re-confirmar-la.

Com que l’etapa de demà és massa llarga, cerco taxi per retallar-la una mica, però em trobo que en ser dissabte no em contesten (ep, encara que no siguin jueus!). Recorro per primer cop a Uber, que em venen a recollir amablement al lloc i hora convinguts. Potser cada mena de taxi es complementa amb l’altre.

El camí per aquesta Val de la Serra da Estrela és bell i harmoniós, amigable, amb la neu a dalt de tot, que es fon ràpidament (a l’estació d’esquí devien estar contents només uns dies…). Camino vorejant els 700-800 metres; dalt de la Serra són 2.000.

El paisatge ha canviat a causa del gran incendi; hi han hagut de fer unes pistes per entrar-hi grans màquines per reforestar. Diuen que aquestes pistes ja es tancaran, com cicatrius. Per aquesta zona, res d’indústria, però a prop encara de Fundao, a la plana, hi vaig veure “plantacions” de plaques solars immenses; calculo que feien més d’un quilòmetre. Hi deuen morir ocells rostits?, i els insectes?

El que no sabia és que les cigonyes fossin tan organitzades i associatives, tot vivint a sobre de l’estany gelat.

Tampoc sabia que les mimoses poguessin arribar a formar boscos silvestres. Aquests dies estaven

ben florides, cosa d’agrair.

Als pobles, petits o grans, portuguesos no s’hi troben gaires restaurants, però quan els trobes pot ser un festival. A Trinta, lloc una mica deprimit, m’indiquen un on menjaré bé. Vinga, un quilòmetre més entre anar i tornar. Tothom menja el mateix, de manera que dic que també jo vull menjar el que mengen: primer una sopa, absolutament ineludible (la propietària m’insisteix que cal menjar-ne i obedient, assenteixo, espessa com un puré de verdures); després em porten un menjar OVNI, no identificat per mi, i com que hi ha molta gent i pocs cambrers no pregunto què és, m’ho menjo volant perquè és carn melosa servida amb una salsa fosca que l’ha macerada. Després vindrà el plat fort: bacallà camuflat en un puré de patates molt fi, tot ben gratinat, curiosament partit en dues parts i entremig una compota de poma, que dulcifica l’espessor del plat; esclar, però, que en vistes d’aquest petit problema em porten una amanida molt ben feta. Tinc tanta gana que m’ho menjo tot en no gaire estona, amb unes postres casolanes i un vinet blanc de la comarca, molt fi, gustós, de bon empassar. Vaig a pagar a la mateixa senyora de la sopa, la propietària.

-Quant val?

-Primer, digui’m si ha menjat bé.

-Sí, molt bé!

-Tretze euros i vint cèntims.

Variava el preu segons la resposta del comensal? Molt bé valia quinze o simplement bé valia menys? Gran professional, primer interessar-se per la panxa del client i després una cosa tan mundana com uns diners.

Històries a part, em vaig quedar parat del que vaig haver de pagar, increïblement barat.

Havia previst que en aquest poble o al següent acabaria l’etapa tot demanant un altre Uber per anar fins a Guarda, el final d’avui i del tram actual. Però era aviat, les quatre, i només em quedaven uns sis quilòmetres (de pujada, però), de manera que vaig pensar en anar tirant i ja ho veuria. La veritat és que el menjar, vinet inclòs, em va animar tant que em sentia més caminaire que abans i encara que em trobés cansat, ja aniria fent. Vaig arribar d’acord amb els càlculs: cansat però just acabant-se el dia i arribar la foscor. Entrar a una ciutat, Guarda, bastant gran, sempre pot ser un envitricoll de carrers, avingudes i laberints diversos. Em vaig parar en una avinguda a l’entrada, on hi havia alguns cotxes, que vaig mirar de reüll. Jo estava embolicat amb el senyoret groc de Google Maps, que si amunt que si avall, a la dreta o a l’esquerra.

-Que el podem portar a la ciutat? L’hem vist fa un moment mirant el mòbil i… – una parella em van preguntar tan amablement que per un segon no sabia si acceptar. Finalment, vaig pensar que més valia guiar-me per l’anònim senyoret groc que no que haguessin de fer girs per la població.

A la propera sortida ja aniré acabant el Caminho Nascente, de pelegrinatge a Sant Jaume, que finalitza a Trancoso (no sé per què), i aleshores seguiré amunt per l’anomenat Camino Torres; però d’això ja en parlaré a la pròxima crònica.

Gràcies de la lectura i salutacions portugueses. Fins aviat, Josep Maria