Els paisatges no entenen de fronteres político-administratives: ni tot Portugal és igual ni ha de ser necessàriament diferent del de la limítrof Espanya. Durant la caminada (fins ara, 250 Km entre Èvora i Fundao) he vist paisatges prou distints, sobretot diferenciats per l’home. Per exemple, sortint d’Èvora és molt retocat, amb plantació d’oliveres, de sureres…
El camí fa tantes giragonses que permet veure Èvora força estona.
LA DEVESA
Tema important. Sortint d’Èvora hom recorda la bella dehesa extremenya, amb paisatge d’herba baixa, com gespa, on s’alternen les alzines cada pocs metres i per on deambulen els porcs plàcidament. Alguns diuen que una devesa i l’altra no són iguals, i bé podria ser que per qüestió històrico-econòmico-cultural treballessin la terra de formes diferents per treure’n més profit de la ramaderia. A mi em sembla que a Portugal s’alternen més sovint els mosaics de bosc dens, conreus diversos i deveses, mentre que a Extremadura l’extensió de la dehesa és immensa, ininterrompuda quasi; potser a la portuguesa toleren més la presència dels arbustos. Però en essència, la terra vermellosa, lleugerament ondulada, és la mateixa, sovint més remullada a Portugal, amb molts rierols i aigües estancades, siguin basses, tolls, estanyols, amb permís de la «Tierra de Barros» extremenya, on pots deixar literalment les vambes clavades a terra de tant de fang espès i profund.
Un caminaire, però, troba experiències menys bucòliques: mentre a Extremadura els porcs circulen lliurement, en general, a Portugal els ramaders tanquen la propietat amb filferro perquè no en surtin les vaques (més que porcs) o els xais; però com que a alguns tampoc els agrada que hi passin senderistes ni senders (calen canadenques o portes), no és estrany que algun boicotegi, presumptament, un camí marcat, com em vaig trobar. Tires endavant, però tard o d’hora hauràs de travessar estil «marine» filferros dobles, ran de terra i alts. Amb sort, només t’esgarrinxes però salves la pell… mai millor dit!; saps, per això, que trobaràs una altra filferrada. La de la fotografia no és pas representativa de les dures… i encara sort que no eren electrificades!
Aquestes peripècies formen part del que els castellans en dirien «gages del oficio» (del caminaire) o del «si no vols pols no vagis a l’era». Aviat seràs compensat, per exemple per un taverner, a Crato, que fotografiava tots els pelegrins que paraven a fer-hi un mos (i quin mos!) i en penjava de seguida les fotos en una xarxa social, vés a saber quina.
-Quants en passen, de pelegrins?
-Doncs, bueno… uno al mes – no es «forrava» precisament, però li plaïa ser amable amb els caminaires i informar-nos de tot. Ah, això del tomàquet fregat continua sent marca de Catalunya.
També et compensa refrescar-te en una font renaixentista feta de marbre (d’Estremoz, esclar).
O estirar-te després d’una calor portuguesa en un llit d’aspecte decimonònic en una casa ídem, en un poble ídem. Sense finestra, però amb frescor i rememoració autèntica sense el vintage tan fals!
Crato, com Alter de Chao i comarca són poblacions molt tranquil·les. Tant, que penses que potser estàs massa acostumat a les emocions d’Europa endins. Segons qui, i potser jo mateix en algun moment, no hi troba gaire entreteniment. Vida tranquil·la o un pèl vegetativa? Hi haurem de rumiar.
De Nisa en vaig parlar, és una meravella, però ho és perquè els habitants s’hi han posat. Si no, aquest carrer ressuscitat no tindria aquest aspecte tan bonic ni sobretot no recordaria les persones que hi han viscut. A cada casa, una foto dels qui hi habitaven, la història del poble en fotos. Ah, si hi aneu, ben segur que no hi veureu ni una ratllota de cap brètol; igual que la brutícia crida brutícia, la pulcritud crida pulcritud (potser el brètol té el seu codi de conducta)
Al mateix poble, trobareu més recers decorats.
Tornem a caminar: no ens abandonen gairebé mai les alzines, els ramats… ni ara la via de tren antiga.
ni les sureres immenses
Pel paisatge no podríem ser a Polònia, però sí per la capelleta (els qui heu seguit les cròniques de fa temps recordareu que esmentava aquestes fràgils capelles als camins a Centreuropa). Coincidències, a molts quilòmetres!
Però no tot són flors i violes a Portugal: tots hem seguit per televisió els grans incendis de l’estiu de 2025. Evidentment, hi han deixat petja. Però el miracle de la naturalesa, tòpic molt real, ha fet que aviat hagin ressorgit brots allí on tot va cremar, o gairebé.
Un problema bàsic és que a aquesta vessant atlàntica, comprenent Galícia, s’haguessin fet plantacions immenses d’eucaliptus que, com és sabut, redueixen tant els sòls de minerals que amb prou feines hi queda res d’arbustos ni altres espècies arbòries. Només eucaliptus. No sé si ara és permès de fer-ne més plantacions, però en tot cas per ara no n’he vist de noves. Tampoc sé si l’eucaliptus crema més que altres espècies, no ho crec, però sí que són arbres que poden arribar a ser molts alts i per tant els incendis hi deuen córrer ràpidament per dalt.
Portugal es beneficia dels grans rius que venen d’Espanya, sols que hi fan tants meandres i en tan poc espai que sembla un país clarament més regat que no l’Estat veí. I a fe que hi treuen bastant de partit, perquè quan hi passen ja són ben cabalosos i això permet certa navegació, amb platges i tot el que vol el turisme en aquest tema. A Rodao en treuen un cert benefici, encara que molt estacionari.
Una mica més amunt, Fundao no és una població especialment atractiva, amb perdó dels habitants, però el pensament que em ve al cap veient això
és que tampoc cal abandonar-ho tot quan plegues, sobretot si el restaurant estava allotjat en una casa modernista tan interessant. Patètic!… Algú no hauria de valorar si al cap d’uns anys no seria considerat com art antropològic, història viscuda? Per tant, solució facilíssima: deixin que passin uns anys més, sisplau no hi facin re. A disposar.
Ja sabeu que no acostumo a fer turisme, encara menys de ciutats, però per compensar aquesta lletjor i acabar amb bon gust de boca incloc fotos del mercat de Bolhao, d’Oporto: una meravella!!, de netedat, transparència, amplitud, bon gust, varietat i quantitat de productes, tots de quilòmetre tirant a zero; potser el més ben treballat que he vist per Europa. No m’estranya que fos ple de turistes amb ganes de comprar-ho tot. Probablement, caldria que la Boqueria en prengués nota.
Quan surto veig una gentada en un punt al qual m’hi adreçaré a tafanejar: tots els turistes que deambulaven pel mercat deuen ser aquí, i molts més! cridats per Tripadvisor i les xarxes, pel que he sabut, a contemplar el Douro en el moment de la posta de sol… segurament que seria un desert si no fos pel fenomen del mòbil. Difícil moure-s’hi.
Voldria reprendre la marxa la segona meitat de febrer per vorejar la Serra da Estrela. En tot cas, procuraré enviar-vos-en una altra crònica. Fins aleshores, doncs, i gràcies per la lectura.
Josep Maria Aymà