La Pulla és baixa, plana, sense boscos, amb grans ciutats, plena d’oliveres i altres fruiters, molt poblada, i amb diners i turisme. La Calàbria és farcida de muntanyes i valls (amb un massís central entre els mil i els dos mil metres, que es precipita cap als mars), amb boscos densíssims, sense conreus ni fruiters, pocs pobles, pocs diners i menys turistes. Antitètics a tocar. Com els boscos de la Calàbria no n’he vist a Europa: impressionen els pins negres, rectes i alts; a cops hi ha fagedes i castanyedes i a les parts més baixes, falguerars. Ets en una supervivència d’una Europa de fa milers d’anys. Una reserva gairebé ignota.
Cal avançar amb compte, perquè hi ha poques pistes i menys pobles, i no hi ha senyal d’internet. No hi ha horitzó, només boscos. El Club Alpí Italià, responsable del Sentiero Italia, per on camino, el fan vorejar per pics i carenes; lloable, però pocs excursionistes hi passaran, sense aixoplucs ni proveïments. Calen sovint 30 Km, mal marcats, amb pujades dures de 1000 metres; a la foto, en una clariana altiplana, l’agriturisme Il Cariglio, a la dreta, de color marró, on vaig fer una excel·lent mitja pensió.
Em diuen que hi ha llops, però que no se’ls veu perquè defugen el contacte. No és estrany en uns terrenys extensos, feréstecs i poc concorreguts. Els sento una nit.
Em segueix un gos unes hores, però amb l’amenaça de les pedres s’amaga a un centenar de metres (no el vull perquè ni sé què en faria). Trobo un cotxe que puja per aquesta pista impracticable perquè han perdut un tresor: tres vaques. Els informo d’on són, i més tard tornen contents perquè les han trobades… amb el gos, que ja té amo.
-Ens diuen que hi ha màfia, però el primer mafiós és l’Estat – comenta un que troba inacceptable que es puguin talar arbres legalment en un Parc (el de la Sila, on soc).
-Miri, per televisió, només parlen de la Calàbria per la màfia i altres coses desgraciades.
Són comentaris de queixa d’un país que se sent abandonat. Els pobles sobreviuen sense cap esplendor, comerços de fa cent anys, tot bàsic. Moltes cases per vendre, altres destrossades, moltes a mig fer, algun ramat de cabres. Amb tot, també hi ha gent que s’ha fet cases fa poc, cotxes nous. Jo només trobo gent simpàtica, em sento ben acollit i soc considerat com un heroi per triscar per les muntanyes; de fet, els qui van al bosc, sempre fantàstic, mengen i beuen i descansen a tocar del cotxe. Ja no hi ha cultura de caminar. I d’excursionistes, cap.
Cada poble, cada ciutat és diferent de la resta: a Tiriolo, per exemple, t’hi sents feliç: a la tarda surten tots a passejar i jugar, xerrar i prendre la fresca (no fa calor a 700 metres). Des del centre veus mar a una banda i a l’altra, Jònic i Tirrè. Més tirada pel primer que pel segon.
Avui s’ha produït una notícia que tothom ha corregut a comprovar: ha vingut un genet a cavall. Tots han anat a tocar el cavall, que ha posat més d’una hora, amb el cavaller feliç.
En aquests pobles no sopo: em prenc un gelat gran i observo la vida quotidiana, tan agradable. Però no sempre és així; hi ha pobles tristois, com Mongiana, n’hi ha de tot. Per què un poble és diferent d’un altre si estan a un dia de distància? Un misteri (d’història, economia, persones…).
En un d’aquests pobles em trobo amb la revolució més important de la Història de la Humanitat: en lloc de facilitar-me la salmòdica llista de pizzes amb cadascun dels ingredients que l’amo creu que ha de posar-hi, només asseure’m em ve la propietària, que m’etziba:
-Què hi voldrà?
Bravo!, per primer cop puc demanar el que jo voldré i no el que m’imposin: trio anxoves, olives, tàperes i alguna coseta més. Prou marguerites, napolitanes, quatre estacions i formatges amb ingredients obligatoris.
-Senyora, és el primer cop que em pregunten què hi vull!
-Doncs és lògic, perquè si no, deixen allò que no els agrada.
Perfecte, encara que jo tenia el punt de vista positiu: cadascú pot menjar el que vulgui. Ella ho fa per evitar llençar menjar. Com sigui, he trobat la meva pizzera. Hi ha coses que no costa gens d’inventar.
El darrer dia de caminada potent, a punt d’arribar a la casa on m’esperen, veig un home que em mira fixament:
-Josep, suposo. Tenim un problema d’aigua a la casa i no hi podrà dormir, però el portaré a un lloc a prop, no pateixi. Ja arreglarem la seva caminada de demà. Pagarà el mateix.
Sortim i em porta a un restaurant hotel al poble de Mammola. Em diu que és un restaurant molt bo.
-Miri, aquest és el senyor que li deia – li diu al restaurador, complagut de rebre un client. I afegeix tot seguit:
-Oi que vostè i jo (em diu mirant-me d’una revolada i com picant l’ullet) havíem quedat amb una mitja pensió a 45, doncs… – es gira de cara al restaurador (potser ara no tan complagut que li marquin territori). Maniobra ràpida i brillant: la veritat és que no havíem quedat amb mitja pensió sinó només de dormir i esmorzar. Va ser el lloc més barat de tota la caminada, i més bo. Quina picardia per quedar bé amb el client, rebentat per arribar a casa seva! Vaig sopar a cor què vols, scotto, bacallà, preparat de diverses maneres: croquetes, brandada, arrebossat i fresc…
No tot ha estat tan fàcil, en aquesta caminada: per primer cop a la Transeuropa em vaig plantar quan em volien cobrar un preu desorbitat per una porqueria d’habitació, a Lorica.
-Aquí li deixo 35 euros. I encara soc generós. No ho val.
La propietària no va badar boca, l’estafadora. És el millor sistema si es passen de la ratlla. No avisaran la policia, precisament.
Tot aquest territori també era Magna Grècia (i des de cognoms
a poblacions, de la llengua griko a l’orgull cultural, hi és present), però a les muntanyes no penses en altra cosa que en l’esforç i l’orientació. Per això, al final del viatge, vaig a Reggio Calabria, on el magnífic Museu Nacional de la Magna Grècia assabenta de l’herència grega, molt més gran del que pensava, només desballestada per l’arribada dels romans, francament bel·licosos. D’altra banda, em diuen que encara es parla albanès al poble de Caraffa, entre altres (hi ha uns 80.000 albanoparlants a Itàlia des del segle XVI, cristians escapats dels musulmans); la veritat és que sovint sento fonètiques que res tenen a veure amb l’italià. Molta barreja secular gens identificable per un forà.
Fotos
Mentre les mireu, podeu seguir el ball típic de la Pulla: la pizzica – tarantel·la. Tarantel·la vindria de taràntula: les noies que feien la collita i els picava una aranya s’havien de rascar tot fent moviments estranys (de la follia, una dansa espanyola que venia probablement de l’Alentejo, es diu una cosa semblant); també diuen que tindria ascendència dionisíaca de la Grècia clàssica. En tot cas, unes danses sobretot femenines molt mogudes; també es diu que vindria de Tàrent (Tarento), localitat amb història, cultura i llengua pròpies. Posats a dir, hi trobo certa influència eslava en el ritme.
A un pastor se li van escapar unes quantes vaques i un vedell en plena llera del riu en un poble. La mare controlava el fill sense mullar-s’hi.
El pastor, gegantí, també controlava la disbauxa a crits i corredisses tot causant l’admiració de la nena i la seva mare.
Nom de botiga per a col·leccionistes (la noia que hi despatxava no semblava gens viciosa). Ah, hi vaig entrar per saber els horaris del busos de la fermata, i els sabia, infreqüent actualment.
Aquestes carraques encara circulen. Tothom se’ls mira com peces de museu, però ja està anunciada l’arriba de nous trens; oh…!
De referències a Catalunya i Aragó se’n troben sovint
Capella Sixtina d’una peixateria
Solitud… moderna
Carrers
Tots els pobles tenen monuments als morts a la primera o a la segona Guerra mundial, com a França. Aquí van trobar la solució salomònica. Monuments a tots els caiguts a les guerres.
El Museu de la Magna Grècia és rellevant. Un dels cèlebres bronzes de Riace, trobats en 1972 al fons del mar per un bussejador prop de Reggio.
Sembla el cèlebre gall francès, però… és “hel·lènic”.
Sicília des de Reggio
I cap allí, Sicília, anirem si podem, amb l’itinerari per acabar de definir, com l’època. Gràcies a tots per l’atenció. Salutacions,
Un parell de bons enllaços per saber més d’aquestes regions del sud i d’Itàlia en general:
https://grecanica.net/index.php
Josep Maria
Bravo per tot, però també per al BRAVO E PICCOLO BALLARINO. Si hagués sentit la música sense cap comentari, em sembla que l’hauria associat, efectivament, més a paísos eslaus que a Itàlia. Hi haurà alguna influència albanesa?
Sensacional la botiga del vici, i el sostre de la peixateria.
Està bé això de la pizzeria que en podriem dir quasi d’autoservei.
Soc en Josep M., l’autor d’aquesta crònica d’estar per casa.
Fos a través dels albanesos o altres, sí que sembla notar-se un aire eslau…; d’altra banda, alguns passos semblarien la sardana. Al final, molts balls mediterranis s’assemblen. La peixateria valia el viatge: pintar un sostre sencer, amb els començaments de les parets…!, sempre s’ha de tafanejar!
Quina caminada més xula! M’agrada això de poder estar en una zona que encara conserva el caràcter sense edulcurants, ara mateix són els millors llocs on viatjar, aquells on pocs turistes han arribat i encara conserven l’autenticitat.