Vueling em va modificar l’anada i la tornada; uns dies menys, però feina feta. La Via Francígena baixava la Pulla per la costa, però vaig preferir deixar-la per massa sol, urbanització, gent, sorra i mal camí, i vaig tirar per l’interior per veure coses de molt d’interès. El temps, extraordinari: cap núvol i fresca al vespre, amb ventet. Turisme? No, només local.
Primer de tot, i fora del circuit, Matera, ciutat extraordinària, amb un barri, el Sassi, de coves que formen part del paisatge i vida actuals amb carrers envitricolladíssims. La meva habitació és també part d’una cova.
Només sortir-ne veig un actiu niu d’orenetes que, quan em veuen, no entren al niu; després, sí. Són omnipresents i en un altre poble veig un espectacle singular: entren pel reixat d’un magatzem entre barrots. Observo l’operació: quan estan a tres metres desacceleren i passen els barrots posant-se com de costat; l’estança és compartida per altres ocells, falciots? No paren, però de bon matí i al vespre no treballen.
Arreu, com a Matera, la vida esclata després del confinament.
Vaig a Alberobello en autostop perquè el bus, anunciat al web oficial, no funciona. Més endavant, m’hi he tornat a trobar. Aquest sistema funciona prou bé, m’agrada parlar amb la gent del país. Ah, una xofera, cambrera, m’etziba que com la cuina italiana, res de res, sense discussió… mmm, tenen un nacionalisme contundent (veig moltes banderes, formen part de la lluita contra el coronavirus?). Per cert, per aquí, cap cas!, però s’ho prenen seriosament, tot i que tancarà algun servei, es veu venir.
El trulli és una institució: una barraca de pedra seca de forma cònica. Sembla que originàriament eren només habitacles, però es van estendre en forma de poblat, cas d’Alberobello, que vindria a ser-ne la capital, que s’ha turistitzat tant que és un lloc exclusivament mono, ple souvenirs i turistes.
La veritat és que el trulli és pertot arreu fins a Leuca, al final. De pobres i de rics, molts reconvertits al turisme, amb força reinterpretacions.
El paisatge és agradable, ple de fruiters, a més d’oliveres, amb una mica de relleu; les propietats, els horts, les pistes, tot és petit, humà. Llàstima d’una malura que ataca els oliverars, molts propietaris abandonen.
Però la fama de la Pulla va més lligada a les poblacions, plenes de monuments, sovint blanques. Em sembla que hi ha una tendència moderna a pintar-ho tot tan blanc com puguin, fins a l’excés. En canvi, les voreres són meravelloses, de lloses blancoses, com aquest polit carreró de Bríndisi.
Aquesta part de la Itàlia actual va ser conquerida per la Corona d’Aragó i a continuació va quedar com “espanyola”, de manera que juntament a les quatre barres també es veuen bars i serveis amb el nom d’Spagnuolo. Alfons el Magnànim i Carles I van fer-s’hi uns grans palaus i ràpidament hi van portar una noblesa bàsicament castellana. Els senyors de la zona s‘hi van afegir. És el cas de Lecce, població amb més palaus que cap altra. El segle XVII és present arreu, amb un barroc superlatiu. La bellesa d’altres poblacions va, a més, marcada per l’emblanquiment de les parets, com Cisternino i Ostuni, encimbellat.
Pulla és un nom sobretot administratiu de la regió; la gent s‘identifica més amb el de Salento, que és l’origen històrico-cultural, d’un entorn més reduït. Aquí hi van deixar petja els grecs (la Magna Grècia era el conjunt de dotzenes de ciutats gregues, que no van arribar a formar-ne un país, però que van tenir un impacte cultural important: des de l’alfabet llatí, el nostre, extret del grec d’aquells colonitzadors, a la paraula “itàlia”- italiots era el nom que els grecs de Grècia donaven als grecs colonitzadors -, passant per la llengua òbviament… el griko, que encara existeix, tot i que sigui un còmput de diverses. Ah, Grècia ve del nom d’una d’aquestes colònies, Graia). També hi van romandre romans, normans, albanesos al segle XV, etc. i òbviament els catalanoaragonesos i castellans. Tot plegat, una herència cultural que estimen.
Culturalment doncs rics, i socialment, ara i aquí, ni un pidolaire ni marginats; en canvi, moltes joieries… i cases noves. La immigració, tota africana, treballa als camps i alguns al sector serveis; cap manter ni recollidor de ferro. Sembla que viuen millor que a casa nostra; si més no, més oberts, bon senyal.
El millor per poder veure Matera, Alberobello, Locorotondo, Cisternino, Ostuni, Òtranto, Leuca i altres és llevar-se ben d’hora. A partir de mig matí i fins entrada la nit és impossible trobar-s’hi bé, pel turisme. Encara que personalment no em queixo de re, perquè ho he tingut de cara: ni virus infecciós ni turisme contaminant.
Arribat a Leuca, vaig trobar-me exultant d’alegria després d’haver completat gairebé tot el camí des de Calais (no soc l’únic, però gairebé). Em van concedir el testimonium, a imitació del que es fa a Sant Jaume de Compostel·la. Per cert, aquest tram està ben marcat… fins i tot amb fletxes grogues, per a més imitació (la veritat és que ara a moltes rutes de pelegrins es fa).
S’ha acabat la Via Francígena; ara, només pretenc, si no és molt demanar, acabar l’eix nord-sud d’Europa amb final a Malta. La propera etapa, si pot ser pel setembre, seria per la Calàbria, des de Cosenza fins davant de Sicília, amb muntanya i pocs pobles. Però, temps al temps…L’etapa final del tot seria la travessa de Sicília fins a La Valletta, a Malta. Però, ja ho veurem…
Salutacions a tots, amb agraïment als qui llegiu aquestes cròniques, i fent partícips de l’arribada molt especialment els que heu vingut altres vegades! Una abraçada a tots.
Més fotos
Les tres primeres són de Bríndisi. La resta ja són més ubíqües, tret de la darrera, obligadament del Santuari de Leuca, des d’on us vaig agrair i agraeixo la vostra lectura.
««