La Via Francígena del Sud, que va de Roma a Santa Maria de Leuca al final del taló italià, on s’embarcaven els pelegrins a Jerusalem, transcorre sobretot per la Via Appia, una via romana molt recta que probablement ja existia d’abans.
La sortida de Roma és preciosa i farcida de monuments romans. La temptació és parar-te a cadascun per saber de què es tractava… al preu de no arribar mai.
Fora d’aquests primers quilòmetres, la Via Appia és ocupada per infraestructures. D’altra banda, la VF és impracticable hores d’ara perquè hi ha una disbauxa de tracks i senyals, encara que aviat hi haurà un sol traçat (acabat d’aprovar). Els intrèpids que la vam fer com vam poder no la recomanem, de moment.
Ens assabentem d’una pila de coses: que els orígens del llatí, abans de la fundació de Roma, és a les terres planes del Laci al sud d’aquella ciutat, entre mar i muntanya. També ens assabentem, de forma joiosa, del vi anomenat Falerno, que els romans ja consideraven el millor; és una delícia que ens serveixen a taula en un lloc de muntanya, de producció pròpia, no gaire lluny de Nàpols. En fan una producció no comercial, el mateix fan amb l’oli, espessíssim, les melmelades, formatge. Mengem una agradable sopa amb cigrons i verdures que amaneixen amb aquest oli gustós i dens.
Una companya no para d’assenyalar els diversos fruiters que es poden trobar, perquè de boscos en passem algun, però pocs; però de camps amb fruiters, a vessar: oliveres, sobretot; cirerers, pomeres, caquis, magraners, etc., i també plantacions de kiwis i hivernacles de tomaqueres, amb molts tomàquets sense collir, no deu sortir a compte. En canvi, rara deu ser la família pagesa que no té unes desenes d’oliveres; ens expliquen que està “molt prohibit” collir-ne si no n’ets l’amo (ni el nòvio de la filla!, ni un parent ni un amic, està penat).
Veure tants fruiters és una delícia per a la vista. Comprenc que per als romans la fruita era una de les magnificències més preuades a la vida. Sembla que la tradició ha tingut continuïtat, almenys per aquestes planes entre el mar i les muntanyes abruptes i més aviat pelades. Els pocs boscos per on passem estan farcits de castanyers, de manera que tot col·labora a la cuina saborosa del país.
Caminar per la Itàlia del sud de Roma comporta dues vessants oposades del tot: la inaguantable brutícia, la més densa d’Europa, que fa que no sàpigues on mirar si no és a l’horitzó; i a la banda oposada, els bons allotjaments, ben variats. La porqueria no la podran superar si no fan una actuació de l’exèrcit ben coordinada amb campanyes de sensibilització, durant molts anys. És senzillament fastigós, horrorós, penós. El més contrastant és que bona part de la població té un nivell cultural alt (Història, art). Com han arribat a una situació límit de deixadesa?
En canvi, els allotjaments i fins i tot l’interior dels pobles són nets. Els allotjaments han estat ben variats, i en alguns casos, impressionants, com a Cori, un poble misteriós, medieval, fosc, on anem a dormir cap a un barri de carrers estrets i tenebrosos, pugem per una escala fantasmagòrica i ens rep una senyorassa que ens mostra el palau on viurem una nit. Aquests allotjaments només es poden trobar a Itàlia: convents, casalicis rurals, torres, cases de poble, tot. Em sap greu, però, que rere els casales, les locandes, les pensione i tantes altres menes d’allotjaments, triomfi la globalitzada denominació B&B. Espero que no desaparegui la manera de fer a la italiana que tant ens plau als que som parents de mar.
Nota per als col·leccionistes de noms de botigues curiosos: El Niño loco. Insuperable! (joguines, esclar).
Nota per als bombers: tots els boscos cremats que veiem han estat provocats visiblement des de les carreteres… on no manquen paquets de tabac cada pocs metres, com a part de la deixadesa.
Nota per als caminadors: us mirarà tothom, perquè no estan avesats a veure’n. Nota ídem: res de carreteres transitades, perill al màxim grau.
Notes finals, de passada per Nàpols, on tot és possible:
-als gastrònoms: la pizza napolitana no inclou ni olives ni anxoves (suposadament protagonistes insubstituïbles). Boques afamades fan cua davant una pizzeria molt popular, on menjo per primer cop una pizza fregida.
-als curiosos (o sigui, tots): orejament i ball del Cristo de los Milagros per part de la colònia peruana acomboiats per una banda local. Tots contents.
A la pròxima etapa, espero que podrem passar de la Campania a la Puglia, ran de mar Adriàtic.
Salutacions a tots,
Josep Maria
Quina sort poder estar caminant per Itàlia! Que us vagi molt bé!
Això de la brutícia suposo que hi té molt a veure amb la màfia, que té habitualment els contractes de neteja i abocadors d’escombraries. No tinc idea del perquè.
Si hi hagués a Catalunya una botiga de joguines que és digués «El nen boig», la tancarien immediatament; i els propietaris, durament sancionats.