ANGLATERRA COMENÇA PEL SUD

He caminat de Dover fins a prop de Bournemouth, a la costa sud d’Anglaterra, per anar completant la travessa sud-nord d’Europa. En destaco els Downs i les ciutats costaneres. Downs és una serra de muntanyetes paral·lela al mar d’uns 140 km i de poca amplada. Un camí la careneja de turó en turó, amb vistes amplíssimes al mar o a la plana interior.

[wpvideo MAvOKjuj]

Molts prats, alguns boscos, camps, molts xais i vaques, granges, ocells (sobretot perdius), parapentaires et al., caminaires, algun corredor, ciclistes, tot harmoniós i ben indicat.

Hi ha pocs pobles (ni instal·lacions de res): per dormir i menjar cal caminar 30 km per apropar-t’hi o cercar-hi transport; molts visitants aparquen i hi fan només una volta. Sort que el sòl és una catifa verda on reposen els peus! Per la proximitat amb el continent, per aquí els han arribat les invasions (tret dels víkings, que venien pel nord i l’est), com la normanda, i és també per on els anglesos temien una invasió napoleònica; per això van construir-hi unes torres de defensa (Martellos, per imitació de la de Mortella, prop de Gènova), no gaire atractives. Més bon record els deuen portar unes torxes gegantines situades en 1988 en aquests turons per “celebrar” a les nits la Batalla de Trafalgar fa 400 anys.

Els vencedors celebren encara ara les “victòries”… mentre altres les patien i/o encara les pateixen. Record de l’època de dominació medieval francesa és la confederació de ports de la zona, denominada Cinque Port, amb capital a Rye… terra endins!, ara poble monumental.

Aquesta foto és d’Internet (https://bit.ly/2mGV8or), perquè vaig haver de passar-hi corrents per agafar un bus. M’agraden els autobusos perquè faciliten la visió d’uns quants kms que caminant no has vist: -Vaig a Pulborough – li dic al xofer. Li ho vaig dir ben clar perquè em va semblar que la indicació lluminosa deia una altra destinació. Al cap d’una estona para el bus, surt, mira l’indicador, torna a pujar i després d’algunes manipulacions diu als viatgers: -Ara sí, anem a Pulborough ! – riallada i aplaudiments dels viatgers. Aquesta ironia és sempre ben rebuda. A l’entrada de l’alberg trobo aquest cartell en què es dona la benvinguda als gossos per portar-los els amos; si ho demanen els porten aigua en un bol, i els seus acompanyants poden fer una ullada al menú. Molt fi.

Llàstima que no en sé prou per entendre totes les coses que diuen entre ells, o a mi. La ironia no té perquè haver de ser una mena d’indirecta desagradable, com alguna gent interpreta; per això em sap greu no entendre’ls, sabent que no serien grollers. Per una vegada, però, vaig trobar un capteniment que em va desagradar, quan la recepcionista de l’alberg comprovava que jo no l’entenia prou bé, palesant poc sentit de l’hospitalitat. -Vostè parla castellà, francès, italià, alemany, rus…? – li vaig preguntar i la noia feia que no. -Doncs els mediterranis, sobretot els grans, hem de fer un cert esforç per parlar o entendre una llengua que no ens és propera – el seu company somreia amb complicitat amb mi. Més enllà de l’anècdota, a Anglaterra es dona per fet que els estrangers, de la Commonwealth o no, saben bé l’anglès. Confien que els entenc millor que no els parlo. Ullada a les ciutats, gran atractiu d’aquesta costa sud anglesa. Vaig passar per: Dover, Folkestone, Eastbourne, Hastings i Worthy (Brighton, no). Totes ben diferents! Dover: pobresa palesa, decadència; però possiblement mai va arribar a ser un lloc preferit. Folkestone: espectacularment burgès i aristocràtic; restaurats molts edificis victorians, són en ple rendiment. Jardins, avinguda, platja i palaus-hotels. Joia europea. He fet un tractament fotogràfic especial per a una ciutat tan senyora.

Hastings: tot al contrari: bigarrada, comerços de la primera meitat de segle passat, amb bohemis, vagabunds, progres, pubs, soroll, pijos, decadència magnífica, sobretot l’Old Town cal no perdre-se’l! Un policia orangutanesc (a l’esquena diu que és Policia d’aquest barri fantàstic) passa en vermell mentre la resta esperàvem i, al bell mig, l’abraça un putot (amb perdó) plena tatuatges, gruixuda, riallera i escandalosa. Enmig de la gentada, les cerveses, els crits, els cotxes i els bohemis, l’espectacle és pintoresc; deu ser el que pensen uns quants voyeurs que es peten de riure del comportament del poli (que possiblement sabia molt bé com controlar la disbauxa i no fer-se repel·lent als veïns més o menys excèntrics).

Eastbourne: similar, amb algun barri més normal. Té un punt important: comencen els Downs, de cop i volta; i per tant, també de cop, comença el Camí, al final d’un passeig inacabable.

Worthing: sorprenent… perquè és un retorn inesperat a la normalitat: gent que va i ve per feina, carrers nets, comerços normals. Tot normal. No havíem quedat que era una costa de contrastos? Coses comunes d’aquestes poblacions victorianes: els piers, plataformes guanyades al mar aguantades per un teixit de bigues clavades directament a la platja i mar endins (arriben fins a un 300 metres). Són miradors però destaquen uns palaus de fira, amb restaurants, petits museus, i molts jocs electrònics. Casinos i fires d’atraccions. En un episodi de Mr Bean es descriu molt bé l’ambient festiu i popular, encara ara. Per descomptat, totes les poblacions tenen uns magnífics passeigs marítims, espectaculars pels jardins i els palaus, el mar i la platja suau (de pedretes, no de sorra). Hastings

Eastbourne

Worthing

Al món rural hi veig més qualitat de vida que a les ciutats, en tots els sentits (educació, construccions, urbanisme, etc.); res de pobles decrèpits. I també tinc la impressió que a Anglaterra les classes socials són més extremes que a casa nostra: hi trobo poca classe mitjana, quan aquí és molt àmplia i diria que tenim menys integrants als extrems. M’ho sembla. Una petició als nostres restauranters: facin també la sopa del dia, com s’anomena arreu d’Europa, veritables purés acompanyats de pa i mantega. Una delícia per a un caminador, també a Anglaterra. No cal res més. S’hauria de poder demanar sense que el cambrer s’estranyés que no ens calgui res més. Gràcies. He deixat només una caminada pendent de tres dies, fins a Bournemouth, per a quan pugui. A part d’aquest petit tram, l’objectiu actual és completar la travessa nord – sud d’Europa anant de Roma fins a prop de Nàpols a meitat d’octubre, si tot va bé. Ja n’enviaré la crònica corresponent. Gràcies per l’atenció i que la tardor sigui benigna. Salut i pau, Josep Maria Aymà