Anglaterra: si no ets irònic, t’hi tornes

Al batxillerat vaig estudiar anglès, i devia ser això que em va desvetllar el desig d’anar a Anglaterra tard o d’hora. Només hi vaig fer el Camí d’Offa, una mena de muralla amb el País de Gal·les, agradable, fàcil, poca població. Tocava però veure Anglaterra per dins.

El més evident és l’alta ocupació de la part plana (amb habitatges i tota mena d’infraestructures) mentre que, com passa arreu, la de la muntanya sol ser preservada en forma de parcs naturals, amb boscos magnífics. I com també passa arreu, els camins i els esportistes s’hi concentren.

A Anglaterra, hi ha tres sistemes de camins:

-els National Trails, Camins nacionals, similars als GRs, que passen sobretot per zones protegides boniques i llocs històrics. Valen la pena, encara que semblin una rambla.

-els itineraris que tenen un argument: Hearth of England, Cor d’Anglaterra, per exemple; n’hi ha molts. Solen ser circulars i dels comtats.

-els Public Footpath (Camins públics) són locals o d’una regió.

Els primers són els més segurs i estan ben conservats; els Camins Públics poden estar mig menjats pel bosc o els camps i són poc transitats. Entremig, els altres. Un caminador avesat al marcatge europeu general troba que la senyalització és poc vistosa i prou confusa als enllaços entre tanta diversitat. Millor doncs caminar pels Camins Nacionals. La resta poden fer desistir. (A la foto, Painswick, hi ha un indicador de la ruta que queda completament integrat al paisatge; altrament, la vista se’n va a la construcció històrica.)

D’altra banda, és perillós traspassar una carretera o anar-hi: no sol haver-hi  vorals, els cotxes van ràpids i el bosc arriba al límit de l’asfalt. Com que no han estat eixamplades tampoc no han destrossat el paisatge. Cal dir, però, que els xofers anglesos són dels millors d’Europa, molt educats, que estan acostumats a trobar caminaires. Sempre saluden.

Es camina millor per les serralades (com la de Cotswold) tot i el fang causat per la pluja i els ramats; però és pitjor a les planes, on els camins s’entollen  sota les herbes, el matollar, o els camps sembrats traspassats pels camins, que resulten impracticables. Per això, trobes molts esportistes enjogassats a la muntanya, però pocs per la plana en terra natural.

El meu itinerari, marcat en vermell al mapa, recorre Anglaterra de sud a nord: Bournemouth, Bath, Cheltenham, Stratford, Lichfield, on soc actualment; més endavant enfocaré cap als Pennines. Segueixo al màxim els itineraris dels Nationals Trails orientats en sentit vertical a l’oest del país (Cotswold Way i el Pennine Bridleway). Entremig he aprofitat el Camí del Cor d’Anglaterra i altres vies, com les compartides amb ciclistes i cavallistes. De fet, poder caminar per verd entre ciutats tan grans, com Birmingham, Manchester, Derby i Coventry, per exemple, és un miracle. Soc realment al “cor” d’Anglaterra, tant en el sentit figurat com en el geogràfic (després de complicats estudis, aquest honor va quedar certificat a la població de Meriden, segons ho testifica aquest discret monument, no fos que reclamessin aquest honor des d’una altra població).

Com s’esbrina quin és el centre d’un país? Deixant de banda altes matemàtiques, el millor és sostenir el mapa des d’un cordill que el deixi estès lliurement: si el mapa es decanta cap a un costat cal reajustar el punt del mapa del qual penja pel cordill, fins que quedi absolutament horitzontal; així m’ho va explicar un arquitecte veterà. Genial i senzill. Deixo, però, el punt central d’Anglaterra per explicar-vos-ho des del meu principi, Bournemouth.

Aquesta ciutat ha quedat entre la monumentalitat burgesa dels grans hotels d’època i l’actual turistització tronada. Total: demodé, de velles glòries. Potser no m’hi vaig fixar prou.

Bath, a uns 100 quilòmetres al nord és a l’inrevés: ha conservat tot el sabor i l’harmonia d’un conjunt absolutament victorià. Té un “crescent” (o urbanisme de ventall obert, victorià, segle XVIII) espectacular, renovat després dels bombardejos de la IIGM.

i un parc que és dels millors del país, que ja és dir.

Però el més rellevant són els banys romans, d’on ve el nom.

————-

A més d’Història antiga i moderna té molt de comerç a peu de carrer.

En conjunt és una ciutat molt ben endreçada.

La ciutat competidora en harmonia, una mica més amunt, és Cheltenham (pronunciat xètnam, igual que Tottenham és tótnam), però completament diferent. Semblen de dos països realment distints. Un dels primers “promotors” urbanístics de la història moderna (Joseph Pitt) va aconseguir un estil arquitectònic singular que s’anà imposant per la ciutat durant la primera meitat del segle XIX, a partir de la “seva” urbanització (molts militars de les colònies s’hi van dedicar amb ganes a especular). El resultat, per mi, és un estil que recorda més el colonial que no el tradicional anglès victorià. L’interior de les cases, sortosament restaurades, una delícia d’època.

El barri de Montpellier és el més elegant, on potser hi va viure la Cruella amb els 101 dàlmates (convivint amb el compositor Gustav Holst quan encara no havia inventat Els Planetes). El nom francès no és pas l’únic a la zona: prop del poble de Hawkesbury  Upton, hi ha Pretty France i diversos noms d’origen francès; segons sembla un comerciant francès s’hi va establir, cosa que va comportar una certa immigració d’altres francesos.

Una altra ciutat que em va agradar és Cirencestser, on em vaig allotjar al Royal Agricultural College, tota una experiència molt agradable i també victoriana (i anterior). Els colleges d’Oxford i d’altres no són pas gaire diferents. Per una gens lamentable confusió del personal administratiu i el professorat em van saludar i incloure entre professors i distingides personalitats en les seves trobades! Tot plegat, però, més casolà del que no sembla per l’aparell.

Resulta que a aquesta ciutat s’hi va trobar un Sator (com també a Manchester i a alguns punts de la Via Francigena, i a Santiago… em persegueixen?; per a qui no hagi seguit aquestes cròniques aclareixo que es tracta d’un multipalíndrom dels primers temps del cristianisme, aparentment, que es trobava escrit o representat a diversos llocs europeus cristianitzats, especialment per on passaven els peregrins). De fet, per Anglaterra no vaig per un camí de peregrí; però… en trobaré fins al final?, em protegeixen?

SATOR

És clar, però, que si parlem de coses misterioses, a Anglaterra no en falten: volia anar a un determinat allotjament famós per tenir tracte amb  fantasmes de prestigi, fins al punt que la BBC hi havia fet un programa i, a més, s’ho havien pres molt seriosament un grup d’investigadors acadèmics per analitzar el cas. Resultat: res, pura falòrnia. Com que en vaig oblidar l’adreça, vaig cercar-lo per internet i aleshores vaig trobar que la majoria de pobles i racons de les muntanyes de Cotswold en són plens, d’esperits!, ja no calia anar a aquest lloc tan especial. Després vaig trobar que fins i tot hi ha una agència de viatges hi organitza tours. Una fantasmada; o una agència de fantasmes. Tot val. Res a dir-hi.

Els indrets rurals poden ser una font sorprenent de qüestions lingüístiques: resulta que als Cotswold han perviscut formes antigues de l’anglès; però no m’esperava que fos tan rellevant perquè a la catedral de Lichfield, més amunt, es fessin misses “en la llengua tradicional”; malauradament, no em van saber informar de si es tractava de diferències lèxiques, fonètiques o de quina mena, o sobre quanta gent parlava d’aquella manera o quants podien ser els feligresos assistents o de quines edats. Llàstima.

Aquesta catedral és extraordinària, gòtica en l’estructura bàsica. Poder sentir-hi un concert amb dos òrgans i un potent harmònium va ser un regal (per cert, com s’ho fan els anglesos per parlar tan bé davant el públic, sabent fer riure els assistents i amb bona veu?; segurament aprenent a fer teatre al col·legi).

Anglaterra és actualment un país ben car per a un mediterrani, sobretot pel que fa als allotjaments i als trens. En canvi, es pot menjar correctament per un preu mòdic, com a Catalunya. M’agraden els pubs per l’ambient, el menjar i el preu, encara que hi ha una gamma molt variada.

Precisament, en un pub rural vaig trobar una forma curiosa de portar la nota de la manduca, superant amb escreix la carrinclonada del cofret i altres martingales fora de lloc: la nota arribava entre les pàgines d’un llibre antic, un llibre autèntic. Em va semblar una tècnica adient per fomentar la lectura, ara que això està de moda, encara que comportés una factura.

– Me’l puc emportar? – li vaig preguntar al cambrer.

Suposo que mai s’havia trobat amb ningú que li ho preguntés: s’havia de donar per fet que només es tractava d’una forma novedosa de portar la factureta i no que fos un regal, i així m’ho vaig prendre. Posats a fer, però, vaig voler veure si pescava una altra factureta d’una altra taula; vaig esperar que uns de darrera meu se n’anessin i que deixessin “el seu llibre”, que els havia costat una bona dinada (si no, com tens a les mans aquests llibres?). Com que sempre cal mirar la primera pàgina, a veure què hi ha, vaig descobrir que aquell llibre provenia de la biblioteca de l’Escola del Rei Eduard, amb timbre inclòs… quina rellevància! (per quins camins, però, hi havia arribat?). Ningú els ha dit que queda una mica lleig que no s’hi mirin gaire a l’hora de facturar amb sostracció patent? Ah, a mi em va tocar una biografia del Capità Gordon, un heroi típic dels exèrcits de la glòria anglesa arreu del món, mentre que el llibre sostret de la biblioteca escolar en canvi era una novel·lota qualsevol. Ara, em va semblar que era millor aquesta actitud vers els llibres que no la que havia vist uns dies abans fent de suport en forma de columna gairebé salomònica a una taula, en un restaurant moderníssim. Em vaig oblidar, però, de fer la foto denúncia d’una actitud tan vil. Els arribarà el càstig?

Lichfield va ser un poble amb prestigi; actualment, a més de molt de comerç i la catedral, li confereix prestigi l’enorme i magnífic parc molt ben condicionat (Beacon Park). Ara, en començar l’ambient d’estiu, milers de persones hi fan cap per passejar-hi, jugar, córrer, menjar, fer futbolgolf i altres esports.

El que més em va agradar és el de les boles, amb la diferència bàsica de la petanca francesa que el camp on es juga és d’herba, és molt més gran i sobretot que els quatre costats del límit fan un cert pendent cap a fora, de manera que moltes boles acaben caient en aquests indrets tan frustrants.

-Ah, és com la petanca francesa…? – vaig preguntar sabent que daria pisto a un distingit practicant en repòs, en entrar al recinte.

-Mmmmm, potser no… és que és bastant més meritori, perquè és més difícil tenint en compte la grandària, que es juga en forma creuada amb els que comparteixen el mateix recinte, les boles són més grans; i sobretot cal tenir en compte els pendents dels costats. A part d’això… o sigui: no s’hi assembla en res – em va venir a dir l’entrevistat. No semblava ofès per la meva provocativa pregunta, més aviat li va servir per sentir-se’n orgullós. Dóna gust fer amistat tan fàcilment, sabent d’antuvi que la resposta serà retòrica i rotunda.

Algunes fotos obtingudes sobre la marxa: des d’alguna de tòpica, com aquesta dels xaiets, fins a personatges o situacions singulars. La que més em va agradar d’obtenir és la de la cantant agenollada; era una fantàstica soprano russa que havia actuat als teatres més importants del món, però que per causes diverses també actuava al carrer. En aquest cas va dedicar una ària en què la cantant demana caritat o ajut al seu amant tot dedicant-la a una senyora gran que se l’escoltava amb delit. Va ser molt emocionant, ateses les circumstàcies (entre altres d’haver-se d’agenollar tot i l’obesitat, en ple carrer).