AD122

Aquest estiu he completat la Via Francígena amb el tram Martigny – Vall d’Aosta. També he continuat la travessa d’Anglaterra i Escòcia, i ara ja he arribat a Edimburg. Penso reprendre el maig cap a les Illes Orcades i les Shetland.

El tram alpí de la Via Francigena és òbviament el més alt; ara no és cap cosa, però per als peregrins, déu-n’hi-do! Sortint de Martigny és un puja-i-baixa de turonets amb boscos encara mediterranis, però amb tres dies ja ets al Coll del Gran Sant Bernat, a 2500 metres.

Hi ha una església amb art acumulat de segles, i els monjos que se n’encarreguen també hi són de segles, tot l’any. És molt més fàcil pujar-hi des de la Vall d’Aosta, i és des d’aquesta Vall que també sempre s’han hagut d’organitzar equips de rescat per auxiliar els poc previsors (amb o sense santbernats). Per aquí dalt hi han passat, o hi han anat, monjos i pelegrins, comerciants i artistes, treballadors, militars (fossin romans o de Napoleó). La banda francesa no convida, sense gaire població ni conreus ni prats ni boscos. Per Aosta el descens és agradable, i ben aviat es troben pobles petits i agradables.

De la Vall d’Aosta vaig parlar-ne en cròniques anteriors, però ara, un cop vista de cap a cap, val la pena destacar-ne els canvis de conreus segons vas baixant, fins trobar els arrossars de la plana del Piemont. Dono doncs per acabada del tot la Via Francigena. Blat!

ANGLATERRA I ESCÒCIA

Anglaterra és una part d’Europa diferent: des de qüestions funcionals com les preses d’electricitat, el funcionament de les dutxes, la circulació per l’esquerra, les carreteres, els autobusos, les monedes, fins la religiositat, l’urbanisme, l’educació, els pubs. Ho notes. I t’agrada ser en un país europeu però distint. Potser la majoria no estaria ara pel Brexit, però el nacionalisme fomentat pel mateix «sistema» no permet fàcilment companys de viatge com els alemanys i els francesos per raons històriques, o els espanyols (a qui no troben veritablement  demòcrates per l’afer de Catalunya) i els italians per raons actuals. Comprenc les prevencions per no perdre les particularitats, però també molts anglesos saben que hauran de deixar  llast, perquè el món global no admet particularismes. Això, sense parlar més directament de l’economia (per exemple, són simptomàtics els esforços que fan les companyies fèrries per conservar en condicions trens i instal·lacions, però la renovació que veus a França, per exemple, els costa molt). Altres serveis s’aguanten pels pèls. L’època de glòria ha passat, amb l’imperi i una burgesia espaterrant. Però queden valors, com l’educació, que poden fer molt per millorar o conservar una societat (per exemple, el voluntariat és amplíssim). Disculpeu el rotllet, però ho volia dir. Per damunt del Brexit o no Brexit.

Quan vaig acabar les muntanyetes delicioses dels Cotswolds, suaus i verdes, i després d’un terreny pla al cor d’Anglaterra, vaig enfocar unes altres muntanyes més altes, els Pennine, que són la columna vertebral, de poca altura però amb valls molt obertes (les “dale”, en llengua celta, que fan que els topònims d’allí acabin sovint en -dale).

Cap al nord, les poblacions escassegen i els prats van cedint als moorlands, que són enormes extensions de camps de brugueroles i altres herbes que creixen tapant el terreny i els camins, a la part alta dels Pennine; si hi sumem que el sòl és fangós i que la pluja incessant el va regant, el resultat és que caminar per aquestes muntanyes sense arbres ni aixoplucs és pesarós, amb tolls continus i una boira que tampoc et permet gaires alegries visuals. Pocs caminaires. Ara, hi ha trams amb lloses que permeten caminar com si fossis a la Rambla; si no fos per aquesta feinada seria heroic caminar-hi, sempre amb perill de trepitjar en fals.

Un punt culminant d’aquests moorlands és Tan Hill, amb una mena de refugi pub molt antic, tronat i modern alhora, reconegut, premiat i tradicional, amb carretera, on es troben excursionistes, turistes, “pijos”, tirats, cercadors de llocs curiosos de cap de setmana, joves, motards, parelles escapades o trobades, de tot. L’ambient és, en ple estiu, de boira, fred i vent, amb llar de foc encesa, de menjar fort i whisky, de fortor i mullena, de gossos i motxilles. Tot molt curiós, però amb ganes de sortir-ne ben aviat l’endemà, que és el que vaig fer. Després d’una hora d’avançar poc i sobretot amb molt de vent i cortines d’aigua, vaig recular fins la carretera tot sabent que havia de redreçar la direcció així que trobés una pista potable; la vaig trobar i llestos. Més quilòmetres, però més segur. Uf, els moorlands.

Per aquests paratges no hi ha xais, cabres, vaques o cavalls, com es troben més avall. Com que són milions els caps que s’hi poden veure, pregunto què se’n fa de tants xais.

-No se’ls té per la llana sinó per la carn.

D’acord, però mengen tanta carn de xai ? Quan miro els menús no m’ho sembla pas. En canvi, sí que mengen molt de porc (com es farien els esmorzar sense bacon i salsitxes?), però no es veuen granges de porcs, o almenys no s’ensumen. Les vaques sí que tenen una evident “sortida” comercial, com els cavalls, però dels milions de xais…

Parlant d’animals: diria que el nombre de gossos ha augmentat amb els anys. Als 70s no n’hi havia tants; ara és fora mesura. Per això hi ha una guerra entre partidaris i contraris a la presència dels gossos. No és que els detractors no els estimin: es queixen que si van deslligats al camp o borden o corren, les femelles embarassades s’espanten tant que poden avortar. Arreu es veuen cartells a favor o en contra de la presència dels gossos. També arreu hi ha cartells perquè les seves caques siguin recollides immediatament (també a la majoria de llocs d’Europa hi ha molta prevenció per la presència massiva de gossos, sovint poc controlats i sempre amb possibilitat de desequilibrar el medi ambient i l’ambient entre persones).

És clar, però, que no tots els gossos són de fer bonic: em vaig quedar embadalit de la feinada que tenen els dels pastors i pagesos. El meu reconeixement.

No és l’única controvèrsia popular: com que també hi ha prevenció amb els excursionistes que entren a un establiment amb les botes sempre enfangades, i és de llei treure-te-les en entrar a l’alberg que sigui, hi ha també certa reacció a favor dels enfangats, perquè l’amo de l’establiment comprèn que a cops és molt difícil treure-les per entrar per no embrutar el terra; aleshores opten per donar la benvinguda també als qui portin calçat enfangat. Al final, surt més a compte passar-hi l’aspiradora que no perdre un client que hauria de fer esforços d’equilibri. Molt bé.

De tots els monuments i pobles vistos, em quedo amb la coneguda muralla d’Adrià, feta pels romans per evitar el contraatac dels habitants que quedaven més al nord (que no obstant això, podien passar-la per comerciar o veure els parents del sud per uns passos controlats; més humà que el Mur de Berlín). La romanització va ser molt més completa que no pensava. Els romans desembarcaven per comerciar a sis ports de la costa oest, a més dels del costat est. Per protegir-los i protegir-se van voler aprofitar una mena de falla natural per fer-ne un mur impenetrable a l’època, de fins tres metres d’altura, desenes de quilòmetres d’extensió i una amplitud considerable. Al sud del mur tot va ser romanitzat: cases, camps i conreus, la població, amb les seves pròpies famílies al complet, cultura, tot. La llengua, però, no la van arribar a imposar al poble, sí a l’èlite del moment i posterior, inclosa després la cristianització.

El museu és molt divulgatiu: arreu de la casa hi ha referències als conqueridors.

El museu on s’expliquen totes les relacions entre romans i indígenes, la romanització, la resistència i el comportament dels tumultuosos és una meravella. Recórrer la muralla és un esport nacional, un producte turístic i una activitat cultural molt recomanable; i és que a més de la muralla s’hi poden veure restes dels forts, torres de defensa, campaments, habitatges, i un sense fi de ruïnes.

Ara, la diversió més recomanable, sense cap mena de cansament, és  pujar al bus AD122 (l’any de la colonització!) i anar per la carretera B6318, que voreja la muralla: no només la tindreu a prop per anar-hi, sinó que gaudireu d’una atracció més barata i apassionant que les muntanyes russes de Parc Aventura, perquè aquesta carretera és rectíssima però amb unes pujades i baixades increïbles, guanyant els promontoris i baixant-los en picat, l’un darrera l’altre; com que mai han estat enrasats, els xofers gaudeixen posant el motor a tota potència per poder pujar el proper promontori… o per divertir-se a les baixades. Jo esperava que l’autobús arribés al canvi de rasant per veure la propera baixada… de vertigen! Per augmentar l’adrenalina és millor anar al davant de tot, o bé al darrera, pels bots que fa la carrosseria. Garantit, caldria publicitar-ho tant com la muralla.

Diumenge 2 de setembre de 2018, a les 9 del matí, vaig arribar a la frontera amb Escòcia. Canvi de país i de paisatge: més verd, més boscos, més conreus, més ovelles i vaques i més pobles. Molts quilòmetres per arribar fins Hawick.

-Sí, senyor, el nom d’aquest poble s’escriu com vostè el diu, però no el digui així o no l’entendran. Pronunciï Oik, ja ho veurà – la senyora amabilíssima em va veure menjar enfront de casa seva i em va oferir un te o alguna cosa calenta, a la vista del dia malmigrós. Va resultar que el consell el vaig seguir i va tenir un èxit extraordinari, perquè quan el deia (repetidament, per “provocar”) la gent de la població es quedaven parats que un estranger que no sabia lligar gaires paraules ben dites, sabés pronunciar tan bé el nom popular del poble.

Ah, l’entrepà que menjava era singular: el vespre anterior havia entrat en un súper i anant de pressa i amb poca llum vaig confondre bacon amb pernil del nostre. A l’habitació me’n vaig  adonar. L’endemà ho vaig posar a la motxilla i en una casa enmig d’un territori despoblat,  després d’haver parlat gratament amb el senyor de la casa, vaig veure la mestressa.

-Senyora, el bacon es pot menjar cru, sense fregir?

-No, no ho faci. Mengi-se’l fregit. Doni-me’l, que li fregiré en cinc minuts. Passi.

Dit i fet.

-Vol un te, segui sisplau.

-No, senyora, que tinc com una pressa per arribar a Hadwick (encara no sabia que havia de dir Oik). Miri, amb aquests tres talls ja faig; els altres, per a vostès, i moltes gràcies.

Fet. Abraçades i bons desigs per als catalans, que tothom està al corrent de tot.

Ah, per cert, Oik no val gaire paisatgísticament, però va ser una població llanera capdavantera. I té un monument curiós, als nens que van lluitar contra els anglesos per arrabassar-los una bandera escocesa que els grans del poble s’havien deixat prendre. Aquí, veiem com els nois la retornen a la gent gran del poble. Poca broma. Oik, més interessant en la Història que en l’actualitat.

Res més per ara; aviat us enviaré una altra crònica anglesa. Mentrestant, us comunico que el dia 6 de novembre, dimarts, a dos quarts de vuit del vespre farem una trobada per explicar què ha estat la Via Francigena.

Salutacions molt cordials, i moltes gràcies per la confiança en les cròniques.

Josep Maria