Islàndia té una trajectòria consolidada com a país d’inversions, d’exportació (sobretot de peix) i turisme. Tot funciona.
Com a altres països atlàntics no hi he fet cap travessa; seria molt dur: 20 dies sense pobles ni vida, aixoplucs o camins, només alguna pista remota. Evidentment, tot és interessant i té el seu encant, però seria una aventura expedicionària, que no és el meu objectiu. Incloc algunes fotos fetes amb dificultats; només són descriptives.
La “sorra” volcànica (és un desert) s’aixeca amb el vent o una tempesta; la superfície sembla plana, però no ho és: sovint és trencada amb forats i les pedres de lava també arriben a trencar les soles, segons em va informar un guia, català, que ha fet expedicions (aquesta la va trobar dura i amb dificultats de tota mena). El paisatge és dur, fins i tot agressiu. Les fotos i el vídeo que venen a continuació són obtinguts al Parc de Fjallabaki, al sud del país (també les de les aigües termals i el càmping).
[wpvideo ByrCz9fn]
Sovint es veuen cavalls lliures o tancats; serveixen tant per carn com fer-hi passejades els turistes (potser una mica massa dures per a les persones…). En aquesta foto estaven a tocar del càmping de sota.
Els vehicles que porten els caminaires i turistes a les muntanyes estan ben preparats, incloent el pas de rius, plens de còdols grans que fan trontollar la carrosseria, com passa a l’Àfrica (a Islàndia, però, no es tomben ni s’encallen amb el fang).
Islàndia és com un parc temàtic de volcans i glaciars, amb géisers, fumaroles amb aigües calentes, cascades, colors dels minerals cobrint algunes muntanyes. Una dotzena d’agències hi porten els turistes. A aquest turisme li agrada sentir-se en “una aventura” (grans camions i jeeps espectaculars, caminades que semblen per la lluna, mal temps, etc.) i no en queda pas decebut; tampoc jo (com hi arribaria si no?)
-Has fet aquest tour?, està molt bé, encara que és una bona estona.
-Quantes hores?
-Set.
-Massa. I tu, has anat a veure el llac blau, que…
-I si canvio aquest tour pel de les balenes?
Cromos. Consumisme d’”aventura controlada”. Els aventurers s’adonen però que són variacions sobre un tema. Hi ha potser tres circuits obligats i la resta serien diguem-ne optatius. Cansen, perquè per arribar-hi cal fer força carretera de paisatge avorrit i repetitiu.
Entre els obligats hi ha el guèiser, surgència que va prendre el nom del poble (Geysir). Cada cinc minuts, s’enlaira un sortidor d’aigua, variable de potència, durant uns segons.
Dels glaciars surten rius que en precipitar-se pels grans desnivells de les terres altes cap al mar formen unes cascades molt espectaculars.
[wpvideo ERUn2u4s]
A la mateixa zona, anomenada comercialment Cercle d’Or, hi ha un fenomen molt curiós: el contacte de la superfície de les plaques tectòniques euroasiàtica i l’americana, que se separen de mica en mica; entremig hi ha un corredor. En aquest entorn es trobaven fa segles els diferents grups que poblaven l’illa; les trobades, en què es discutien futures lleis i es pactava la convivència, han fet dir que es tractava del Parlament més antic del món occidental.
Aquestes visites, sumades a les optatives o a les excursions ben controlades que s’hi poden fer, constitueixen una oferta turística molt interessant i en certa manera única al món.
Però Islàndia té un altre atractiu: la capital, Reikjavik, amb turisme urbanita per a una ciutat bonica, que en posar-se de moda també ha incorporat el pijisme (la ciutat no té atractius gaire rellevants, encara que el centre és molt agradable). Més enllà, però, la societat islandesa té il·lusió i convicció: des del món intel·lectual (art, literatura, cine), l’arquitectura o l’esport, la gastronomia, tot hi és. Hi ha diners, encara que tot es basi en la pesca, el turisme i les inversions externes, no gaire cosa més.
L’arquitectura és el que més percep el turista, i aquest edifici anomenat Harpa (2011) n’és un emblema, amb arquitectura variable, amb molt de vidre i metall (m’ha recordat l’estació de Kyoto).
La catedral de Hallgrimskirkja és impressionant. Podríem dir que és l’altra cara de la Sagrada Família, per dins i per fora. L’exterior em va quedar molt moguda, però dono paraula que no ho vaig fer deliberadament (¿no podríem retornar al romànic, al gòtic o a l’arquitectura en fusta?).
També hi ha coses i cases ben agradables o benestants.
Per exemple, a la intempèrie, els banys termals. No és una novetat banyar-te en aigües termals plovent o fent fred. Però només aquí et banyes entre l’aigua d’un glaciar i la que bull d’un volcà; el joc consisteix a ser-hi al bell mig, a l’aiguabarreig, però compte que pots cremar-te, només per uns centímetres ençà o enllà! S’agraeix que puguis deixar-ho tot en un espai entarimat gens reglamentat però respectat, i que tothom es despulli i s’eixugui amb tranquil·litat. Cap problema, no calen vestidors.
Cases benestants. Prop del centre de la ciutat, hi ha un barri amb força cases de començament de segle XX. Potser soc carrincló, però m’agrada l’estil burgès neoromàntic de l’època, en bona part inventat i sobretot idealitzat (s’admetien totes les variacions).
Curiós: pràcticament no hi ha franquícies de multinacionals als carrers, poques hamburgueseries. Em diuen que el govern hi ha posat totes les traves per preservar el comerç tradicional. No sé si és veritat, però em costa confiar que això es mantindrà.
Islàndia: un país diferent, amb potència i amb un neguit encomanadís, potser massa per a una vida tranquil·la.
* * *
He acabat la travessa a peu (fins al punt que he pogut) arribant al final d’Europa per les illes o països de l’Atlàntic del Nord (per Noruega no hauria tingut tanta varietat paisatgística o cultural).
Ara tinc dos objectius: caminar de Dover a Bournemouth, per completar l’itinerari des de Roma a Islàndia; i continuar des de Roma fins a Malta, per acabar al final del sud d’Europa i cobrir així l’eix Nord-Sud del continent. Em fa il·lusió i m’agradaria que m’hi acompanyéssiu a través d’aquestes cròniques bàsiques. Moltes gràcies per la confiança.
Fins aviat, doncs. Una abraçada,
Josep Maria
Aquests paisatges em recorden lleugerament a Lanzarote, però aquests son encara més fantasmagòrics, especials per la nostre retina. Suposo que trepitjar aquelles terres, deu donar cert respecte , per la duresa, tal com dius, del clima i la orografia. Se’t nota engrescat , això d’anar amb grup , també li deus trobar certa gràcia. Les construccions victorianes , m’encanten . Celebro que t’hagi agradat. Una abraçada
Aquesta «caminada» la vaig fer sol, encara que vaig conèixer-hi tanta gent, que en certa manera anava acompanyat. És el que té «anar sol», que sense ni adonar-te acabes parlant amb moltes persones ben diverses. Islàndia no fa gaire per a un senderista, sinó més aviat per a algú que vulgui veure coses curioses i impactants, sense més esforços.
JM
Realment sembla un paisatge d’un altre món. Sort del cavalls, per recordar que som a la Terra.
L’exterior de la catedral m’ha semblat horrorós. En fi, ha d’haver-hi de tot. Però les casetes sí que són maques.
Ahir en una crònica futbolística, pel partit de l’Espanyol a Islàndia, el redactor posava «L’únic territori sense McDonalds!».
Jordi.
Moltes gràcies a tu, Josep Maria, Amb la teva passió estic vivint un autèntic viatge.
Salut!!!!!
Carme
Espero continuar, primer per Anglaterra i després més avall, per l’Europa del Sud. M’anima que t’agradi.
Islàndia és el país de la meva vida,el vaig visitar fa molts anys quan no hi havia turisme, de la ma d’un vulcanòleg local.
Una experiència que em va marcar.