La frase que diu que tots els camins duen a Roma sembla que ve del fet que hi havia una munió de possibilitats per arribar a Roma des d’uns centenars de quilòmetres abans. En aquest cas, però, hem anat per la Via Francigena reconeguda actualment com a oficial. Érem la Mari Luz, la Mariona, l’Eduard, en Jordi jo. Vam sortir de Radicofani, poble on havia acabat anteriorment, a uns 200 quilòmetres. Així, ¿puc dir que he fet tota la Via Francigena? Doncs no ben bé, perquè falta fer el tram dels Alps, que s’ha de fer l’estiu. I no es pot dir “blat…”.
Com que els paisatges no entenen de divisions administratives, s’ha de dir que en passar de la Toscana al Laci no es percep un canvi espectacular de paisatge (a la fotografia, entorn de Montesfiascone, a la ratlla); però certament les divisions solen venir per determinades raons antigues i així una sèrie d’aspectes culturals es fan més o menys evidents al caminant: per exemple, els xiprers, tan rellevants als turonets de la Toscana, van perdent presència en profit dels pins; també van guanyant els matolls, … i les escombraries. La veritat és que fins a dos dies abans de l’arribada a Roma es camina prou tranquil; però quan s’arriba a l’Storta (a uns trenta quilòmetres) el trànsit és endimoniat, l’urbanisme tronat i el brogit inaguantable. El pitjor és que el camí transita precisament per la carretera. D’aquesta manera, el nostre grupet es va quedar mut durant hores, cadascú a caminar per la seva minifranja, perillosa, de carretera. Ara, per entrar a Roma, els dissenyadors de l’itinerari han tingut el magnífic detall de fer-ho pel Parc del Monte Mario, una mena de Montjuïc, de Barcelona, que permet veure la ciutat des d’una certa alçada entremig de naturalesa; així, de cop i volta arribes a la ciutat dignament, com quan s’arriba a París pel GR que voreja el Sena, des del sud-est. Aquests dissenyadors de camins saben fer miracles!
Havia estat a Roma feia alguns anys, i la veritat és que m’ha semblat que una decadència bastant galopant s’apodera de la ciutat: deixadesa en els edificis, en el mobiliari urbà, molta brutícia; en definitiva, tantsemenfotisme dels particulars i estultícia per la banda de les autoritats. Em sembla que aquesta apreciació és força estesa. Ara ja, a l’hora de fer un balanç, és palpable que Itàlia es troba en una situació complexa pel que fa a allò que es pot percebre caminant-hi: mentre que el paisatge és bonic i prou ben conservat (el paisatge sempre és un compost humanitzat), els pobles estan en una situació que fins i tot pot recordar molts dels de l’Espanya interior: empobriment generalitzat, envelliment de la població, manca de serveis, i sobretot declivi ràpid de les construccions antigues, d’on gairebé tothom ha fugit. A Itàlia, potser la situació és més complicada, perquè la majoria de pobles tenen racons històrics. Com restaurar-ho? Impossible. Cada cop sembla més clar que les poblacions antigues d’Europa, en general, passaran a ser com uns parcs temàtics en el millor dels casos (els que s’aguantin millor, com el de la foto, Capranica, a uns 60 quilòmetres de Roma), o bé quedaran com unes ruïnes romàntiques enmig de camps i boscos. Però ben poca gent hi viurà. Això és el que ara es pot percebre.
Precisament les previsions són de creixement de les macrourbs mundials. ¿Hi aniran a viure més endavant els qui tenen un esperit diferent?; potser…, però seria una minoria per a un “pastís” grandiós. Qui farà de pagès, en un poble?
A Itàlia, trobo que la situació es complica encara més en sumar-s’hi una decadència superlativa a les ciutats grans, com la mateixa Roma o Florència, semblantment al que passa a França, però a diferència d’Espanya, on les capitals provincials han estat molt renovades. I en aquest aspecte salta a la vista que s’hi sumen tant la deixadesa esmentada per part de l’autoritat com la dels particulars en general. El més contradictori és, però, que a Itàlia hi ha un nivell cultural (històric, musical, artístic, d’educació, arquitectònic, etc.) força considerable; i aquí és on rau, des del meu punt de vista, la tragèdia actual, per dir-ho d’una forma dramàtica, d’una bona part de la població, i les possibilitats de futur per una altra. Si Europa és de per si contradictòria (imperialista, i ara se’n lamenta), el cas d’Itàlia és ben específic, per dir-ho d’alguna manera: ¿eren però ja no són, o encara són però ja no seran?, o potser tornaran a ser?… a ser què, exactament? M’hi perdo: culturalment, educativament, seriositat i compromís…? Itàlia, el país amb història més esplendorosa, però amb present més fosc.
Durant la caminada es troben força restes dels etruscos, des de tombes a un magnífic amfiteatre (com aquest, a Sutri, que era tancat)
però diria que no se’ls presta l’atenció que haurien de tenir, tot i que sembla que a poc a poc es van posant més plafons que n’expliquen alguna cosa. A mi em recorden els ibers a casa nostra: la presència romana i la grega, amb llurs cultures i transcendència, fan que fins ara etruscos i ibers hagin quedat com de segona categoria; en això també hi ha un cert paral·lelisme amb els gals, que per ser massa anteriors a la formació de la República queden com un record a mans dels “pura sang”, gairebé una rèmora que serveix només per a Asterix i no gaire cosa més. Pobres etruscos, ibers i gals!, condemnats per altres grandeses més espectaculars! (potser fins ara també els passava als víkings i a altres menysvalorats per la Història oficial). Dels etruscos cal dir que hem vist obres hidràuliques magnífiques, amb rius desviats a través de túnels per tal d’aprofitar-ne l’aigua per irrigar o evitar-ne revingudes del cabal en alguns trams.
Parlar d’Itàlia és parlar d’aigua, ho comentava quan parlava de la conca del Po. Reconec que veient Itàlia des de casa a través de mapes, mai no hauria dit que fos un país amb tanta verdor, pluja, llacs (el de Bolsena sembla el mar) i rius, arbres monumentals i prats, i muntanyes ben altes (ep, fins a Roma). Tot això, al costat del mar, conforma un clima i doncs un paisatge ben variat, atractiu per al caminant.
Però una bona part de l’atractiu del país és la Història i les històries que en pengen. Per exemple, en passar per Viterbo cal referir-se als fets que van comportar l’ús per sempre del mot “conclau” (en castellà “conclave”) quan els cardenals han d’escollir Papa. Cap al 1270, els cardenals van reunir-s’hi per escollir Papa. Com que ni amb mil dies s’havien posat d’acord, i hi vivien a cos de rei a costa dels vilatans, l’autoritat va manar tancar les portes de la ciutat, tancar els cardenals al Palau del Papa, confiscar-los les menges exquisides (només a pa i aigua) i, amb el raonament que si trigaven tant era perquè l’Esperit Sant no es veia amb cor d’entrar al Palau, va fer enderrocar part del sostre, de manera que van quedar mig a la intempèrie. En pocs dies van escollir Papa, Gregori X. El mot conclau venia del fet que els van tancar amb (en italià, “con”) clau (en italià, “chiave”): “conclave”.
Viterbo, doncs, ciutat de vacances.
Els allotjaments han estat ben variats: convents, hotelets, apartaments. Sóc molt partidari de l’allotjament en convent, ja n’havia parlat (pulcritud, economia, benestar, Història i cultura en un sol lloc). Aquesta vegada, però, ha estat una successió ràpida: des del Monestir benedictí de Sant Pere, a Montefiascone, realment antic i laberíntic, amb ambient de segles acumulats, fins a una mena d’hotel a Roma, passant per una instal·lació moderna bàsica (Germanes dels pobres, a l’Storta). Tots ben portats per monges. I és que realment Itàlia és un país de convents, sobretot de monges. En canvi, a Anglaterra no és gens fàcil trobar convents oberts; a França, Alemanya i països de més a l’est, se’n troben de ben distinta mena. El factor comú és, però, la manca de monges/jos en cada cas. Sembla que la tendència porta, com passa a Alemanya, a reunir en un convent els efectius que hi ha en convents dispersos (sovint n’hi ha menys d’una dotzena). A més, es tracta de centres molt grans i el manteniment és car. El cas d’Itàlia, però, és potser el més singular per la quantitat i vigència de la majoria. També arreu hi ha immigració de monges/jos, sobretot procedents de Sud-Amèrica que pal·lien l’impacte. Ara com ara, el “turisme conventual” funciona prou bé, sense impactes negatius, perquè no s’ha estès aquesta modalitat entre els turistes, sigui per l’ambient o pels prejudicis. De moment, encara el peregrí se sent al seu lloc. Esperem que duri molts anys.
Una altra modalitat d’allotjament que a Itàlia encara es troba amb certa facilitat és l’hotelet casolà. Però en aquest cas es difícil creure que duraran molts anys a causa de la competència de les cadenes modernes (com ja ha passat a França). De moment, salven els centres de les poblacions en el sentit que donen una mica de vida als restaurants locals i a algun comerç.
Aquesta etapa ha transcorregut amb el valor afegit dels amics. És curiós el que passa en aquestes ocasions: perds capacitat d’observació del que pugui passar en el teu entorn perquè el teu entorn és, en aquesta situació, els teus amics. De forma que una cosa va per l’altra. Compensa. A la foto, a Formello, amb el meu agraïment per la companyia.
Quan hagi clos la VF (espero culminar-la definitivament el proper juliol amb la meva neboda tot passant pels Alps), ja començaré a enviar-vos cròniques d’una nova “sèrie”: Anglaterra-Escòcia vers el Nord. Amb aquest pompós títol, la sèrie ja l’he començada anant de Bournemouth fins entrats els Cotswold, muntanyetes que són parc nacional… i cap al Nord! El propòsit és parlar-ne en unes setmanes; la programació està enllestida, però prefereixo anar-la realitzant i donar-ne notícia quan en sigui el moment.
Mentrestant, us voldria comunicar una proposta que no té res de res a veure amb les meves caminades europees, però sí amb la cultura (espero que ningú em denunciï per enviar-li aquesta “notícia” o que consideri que faig un ús fraudulent de les adreces..!). Es tracta de la presentació del projecte anomenat elseullibre.cat a la seu del Club Muntanyenc Sant Cugat (carrer de Sant Bartomeu 11), a les set de la tarda del dia 18 d’abril, dimecres, a la qual sou convidats.
elseullibre.cat promou els llibres en català, però sense vendre’n. Com?: una vintena de voluntaris enviarem cada mes per email les fitxes dels llibres encara calents que tracten dels temes triats prèviament al web. Gratuït. Trobareu la informació al web esmentat. I si us agrada, us hi subscriviu i ho feu córrer, millor que millor! Moltes gràcies.
Salutacions cordials a tots i fins a la propera crònica. Gràcies per l’atenció.
Josep Maria Aymà