Transeuropa.today

PER ITÀLIA

Benvolguts amics de la Transeuropa,

Ha passat força temps des de la darrera crònica, tot i que he continuat caminant i escrivint. Com veieu, el format és diferent: el qui donava forma a les cròniques i al web no ha continuat i, per problemes tècnics, m’he quedat sense el web que tenia des del principi. Per això he hagut de fer-ne un bloc sobre la marxa, mai millor dit. Què hi farem!

A dalt, un mapa de la Via Francigena, on us havia deixat a la darrera crònica; l’he continuat i ara sóc a nou dies d’arribar a Roma (tret del pas dels Alps), tram que, si tot va bé, farem una colla a meitat de març. Arribar a Roma a peu, un desig ple d’interès paisatgístic i històric, sobretot després d’haver travessat tot França i Suïssa!

Durant l’estiu vaig fer la part que em faltava, al nord d’Itàlia, sortint del final de la Vall d’Aosta. Us n’adjunto a continuació la crònica corresponent, escrita fa quatre mesos.

VAQUES, ARRÒS I ALGUNA COSA MÉS

Vaig acabant la VF: queden els Alps (des de Martigny, Suïssa, a Chatillon, Itàlia, després d’haver passat pel Coll del Gran Sant Bernat) i des de Radicofani, a la Toscana, fins a Roma. En total, unes dues setmanes llargues. No gaire.

És ben curiós: encara que aquesta via de peregrinació dugui el nom “dels francesos”, gairebé tots els participants comencen a Itàlia (esclar que també la majoria dels qui fan el Camí de Sant Jaume comencen vora la frontera francoespanyola per l’anomenat Camí Francès i percentualment pocs vénen caminant de la resta d’Europa). Com sigui, la veritat és que a França ni se’n parla; en canvi, a Itàlia tothom sap de què va i les autoritats s’ho han pres com un afer de certa rellevància. Actualment fan aquest camí uns sis-cents pelegrins l’any, concentrats a l’estiu; per Suïssa passa sense pena ni glòria.

Després d’haver caminat dies i dies per la immensa plana del nord francès, les muntanyes de la regió del Jura, entre França i Suïssa, aporten alegria, boscos i prats, pistes d’esquí i la presència de les vaques, que sempre sembla que no hagin trencat mai cap plat ni cap olla, oi? Doncs… parem-nos un moment per parlar-ne, de les vaques.

A la raça d’Hérens, d’alta muntanya, l’anomenada reina mana i disposa, i s’imposa ben forta sobre el ramat. A vegades, alguna la desafia per desbancar-ne la primacia. Fins i tot, les rivals aprofiten per destronar-la quan està embarassada. Doncs bé, també aprofitant que són vaques lluitadores, a Suïssa i potser en altres llocs del centre europeu, s’organitzen lluites entre reines, amb moltes categories segons el pes que fan. S’enfronten amb les banyes. Una pot tombar l’altra a terra o aconseguir que vagi retrocedint: serà la guanyadora. El concurs és itinerant i es fa a diverses localitats, a la primavera. Hi assisteixen en un sol combat més de deu mil persones, de totes les edats, famílies incloses. Tot plegat molt popular, però costa pensar que actualment no hi hagi una oposició animalista. Cadascú pot opinar el que vulgui sobre les tradicions, però ho trobo degradant, sobretot atès que algunes acaben ferides i la gent crida com si fos un partit de futbol.

http://bit.ly/2suQniw

http://bit.ly/2zh5bFZ (què us recorda?)

Prefereixo parlar del laberint que hi ha prop del poble d’Evionnaz, que forma part d’un parc d’aventura (diuen que és el més gran del món), per on passa la VF. Coincidència o no, els laberints tenen un origen molt antic i als camins de pelegrinació no era estrany de trobar-ne, ja que tenien el significat de cercar el camí fins al final per trobar la llum; això sí: després d’haver caminat i doncs esforçat per arribar-hi, al final. De símbols o senyals que en diríem misteriosos n’hi havia més, entre ells els quadrats misteriosos, el més famós dels quals probablement sigui el SATOR, un multipalíndrom que ve dels temps dels romans i que segurament va formar part dels primers temps del cristianisme (a Santiago hi ha una versió molt interessant: PATER NOSTER, amb les lletres A i O que són equivalents a “alfa” i “omega”, el principi i la fi! Voleu més misteris, als camins dels peregrins?)

http://bit.ly/2sZh3sC

Totes aquestes coses també formen part de la VF, i de Suïssa, i de les tradicions paganes cristianitzades. Quan entrem a Suïssa des de les muntanyes del Jura ens trobem amb la plana i el llac Leman, tan romàntic que en definitiva no n’és gens, de ple de gent i instal·lacions. Montreux continua tenint, però, l’encant de la decadència, amb nyaps urbanístics inclosos, com els pisos superiors «nunyians» d’aquesta casa.

Fem ara un bot per damunt del Coll del Gran Sant Bernat i baixem per la Vall d’Aosta. És un pas que des del neolític ha estat utilitzat pels militars i els comerciants i sobretot pels pelegrins. La Vall d’Aosta, que té un règim especial a Itàlia, és un encadenament de poblacions petites escampades molt atractives, ben comunicada, amb uns cent quilòmetres d’extensió. Els topònims són francesos i algunes comunicacions oficials l’inclouen (teòricament, haurien d’estar en valldostà, la llengua francoprovençal de la Vall, però només hi utilitzen el francès). La població raona, però, en italià, encara que la gent gran sap el patois (ai!) i el francès. Tot això ve del fet que pertanyia a la “francesa” Savoia fins la meitat del segle XIX.

Baixant-la trobem la zona de vinya, sovint en forma de parra, fent passadissos de verdor.

De cop i volta (per Cavaglià) s’acaben les darreres muntanyes del Alps i s’obre una plana grandiosa regada per molts canals i subcanals plena d’arrossars, d’on ve la tradició del risotto. Encara que se’n plantava als segles XV i XVI (via espanyols, que l’havien conegut dels àrabs), és al XIX que es construeix la xarxa d’aprofitament d’aigües dels grans rius i amb ella l’extensió d’arrossars més gran d’Europa occidental.

Passem del Piemont a la Llombardia, sempre per la Padània, o conca del Po. Milà ens queda a l’esquerra i Torí a la dreta. Anem sempre en sentit nord-oest cap al sud-est. Els rius són cabalosos,

[wpvideo 0nIQiTB6]

com el Dora Baltea al pas per Ivrea, població agradable, com també ho és Vercelli.

El misteri de l’aigua que corre: quan camines entre canals i arrossars comproves que l’aigua circula a uns 3-4 Km/hora pels canals, mentre que el desnivell és gairebé nul i que l’aigua dels arrossars està estancada, quieta. Per què corre tan bé? Només hi trobo una raó: l’aigua del darrera que empeny contínuament. Si no és així, algú m’ho farà saber? Gràcies.

Caminar entre arrossars és bonic, per la verdor i el so tranquil de l’aigua en moviment. Molt romàntic. Però els mosquits fan el seu agost a costa dels caminants, sobretot a les primeres hores del dia, que són les úniques en què hom pot circular-hi per evitar una insolació; perquè l’arrossar comporta que amb prou feines hi hagi arbres, no fos que perdéssim un quilo de la collita. Ah, per acabar d’arrodonir la festa, hi ha petites plagues de mosquitets, milers, precisament a la part del mig del camí, on es pot trobar una mica d’herba fresca per trepitjar; doncs és allí sobre on es passen dues horetes sobrevolant el seu territori, aquests bitxos. T’hi acostumes, quin remei.

Que els romans s’hi van estar bé ho demostra la bona quantitat de construccions que hi van deixar. A Aosta i a molts altres llocs deixaren constància de la seva glòria amb arcs de triomf, però també amb altres obres més útils, molt especialment ponts per travessar rius, no fos que les legions quedessin ridículament parades pels torrents.

Itàlia és un país amb moltes banderes… italianes, no sempre en llocs oficials sinó en cases particulars. Mussolini va alimentar el nacionalisme, òbviament, però encara sembla ben latent per part de gent no especialment afinada (la gent ”afinada” o refinada m’agrada molt i no sembla que actualment s’ho passi gaire bé: és el cas d’un país amb gran tradició cultural, però amb notable deixadesa de manteniment de les instal·lacions i serveis públics, rònecs i atrotinats; observo que els trens estan ben tractats per part de la clientela, els carrers són nets, etc., però tant als uns com als altres els cal una renovació total, com les voreres, els llums, les façanes. Els ciutadans responen prou bé, però les autoritats s’han quedat molt desfasades).

A una senyora gran, veïna de la casa on hi havia la inscripció que es pot veure en la fotografia, li vaig preguntar si en sabia alguna cosa: sortosament tenia una afonia tan notable que no podia parlar; la veritat és que vaig tenir la impressió que li feia vergonya que una inscripció com aquella hagués quedat allí. El feixisme va passar , però… algunes coses no tant.

Quan em fan la sempiterna pregunta (d’on vens, d’on ets?) i els responc que català comprovo que tothom sap de què va la qüestió, ja ho havia comprovat i dit en alguna altra crònica. Però igual que aquí les posicions es van fent més fortes (a favor o en contra), també a Europa tothom va dient-hi la seva. El que no m’esperava va ser una gran abraçada del barquer que transporta els pelegrins un parell de quilòmetres avall pel riu Po tot travessant-los, com ja es feia 1000 anys enrere; aquest senyor admirava les persones i els països “que porten la contrària” al sistema i a l’ordre establert per part dels que manen. Ho tenia clar, el veterà rebel.

[wpvideo 37IwN4yt]

També els pelegrins embarcats van ser molt amables i comprensius amb aquest tema, encara que amb certa incredulitat (com la d’un francès que creia que tot plegat seria molt difícil). Només vaig trobar un propietari d’un restaurant clarament advers a la independència, perquè tenia “por” de Catalunya per la competència en el prestigi del menjar i els productes, i per tot (venia a dir que Catalunya queda ara com neutralitzada per Espanya, però que si anés per lliure seria un rival molt dur). Qui sap. Mentrestant, em vaig prendre per acabar un bon àpat una mena de cigaló amb aquest aparell dispensador d’aiguardent, que mai havia vist.

Com sigui, a Itàlia, si tens certa experiència viatgera pots dormir i menjar per preus molt assequibles, veritables gangues. Ara, precisament va ser el pelegrí francès qui va etzibar al barquer que pagar-li 10 euros per un parell de quilòmetres era molt car. Tenia raó, però el barquer també, perquè només a l’estiu hi passen pelegrins (set o vuit al dia, no més) i és un servei que s’agraeix molt per la frescor, l’ambient, el descans, tot plegat. El xou va ser considerable.

Això sí: el barquer ens va ensenyar la columna que sempre ha servit de referència als pelegrins per saber el lloc on calia desembarcar, i ens va rebre a la seva casa de conte de fades, encara que només fos per cobrar.

A Itàlia els xous són freqüents, i passar-hi dies i dies sense trobar-ne no tindria gràcia. Una tarda, a Pavia vaig veure urbans apostats a algunes cruïlles. Com que això prometia algun espectacle, m’hi vaig apropar a guaitar, i la proximitat d’una gelateria amb terrasseta era la solució idònia: va resultar que a la llibreria Feltrinelli presentaven un llibre (un evento) a dos quarts de set, de manera que van optar per prendre moltes mesures prèvies, com tancar la llibreria dues hores abans, restringir del tot el trànsit, posar-hi unes tanques per reconduir la gent. Tot plegat, per què? Doncs perquè el llibre no era un de qualsevol: Storie di sangue, amici e fantasmi. Ricordi di màfia, de Pietro Grasso, senyor que sembla que coneix com ningú la màfia des de dins i des de fora (actualment president del Senat de la República). El desplegament policial era espectacular tant al carrer com dins la pobra llibreria, ocupada com un camp de concentració, coberts tots els angles, moltes ulleres fosques, mans als mòbils i a dins l’americana, filmant-ho tot… Primer va parlar un venerable senyor sobre què havia estat la màfia, amb aplaudiments i plors entre el públic, somriures i mirades de reüll de tots amb tots. Com que un espectacle com aquest no s’ha de perdre, hi vaig voler entrar, lògicament: després d’un interrogatori breu («de part de qui» venia, per què, si era lector, si…) em van regirar la motxilla, el portamonedes, la roba que portava; finalment, però, em van deixar entrar, encara que tots em miraven com un bitxo rar, de manera que un cop escoltats els parlaments, els aplaudiments, les emocions dels presents i les remirades de darrera hora, ja no em vaig esperar al refrigeri que era previst. Això sí: l’endemà hi vaig passar per davant, i tret de les tanques que encara hi eren, no havia quedat cap rastre de l’acte. He de dir que el dia anterior, la RAI va parlar d’un enterrament relacionat amb la màfia… Potser per això, o per tot plegat, l’acte va ser allò que se’n diu emotiu, començant pel mateix autor quan parlava de la sang i fetge, i dels amics, i dels fantasmes… uf! Aquí el podem veure en el moment d’entrar a la llibreria (pràcticament a l’extrem dret de la foto), rodejat de policies d’aquells que es perceben des de lluny.

Homepage

https://it.wikipedia.org/wiki/Pietro_Grasso

Salutacions cordials,

Josep Maria