Volia completar la caminada de Romania a Àustria passant pel nord d’Hongria i sud d’Ucraïna, però la situació social per la guerra no ho aconsella. Vaig preferir conèixer la França atlàntica, sobre la qual vaig enviar dues cròniques. Mentrestant, he decidit travessar Portugal. He partit d’Èvora, al centre, per pujar a Santiago de Galícia per la Via Nascente o «de pujada».
Èvora és una ciutat atractiva, humana, bonica. Immediatament veus que les voreres són una joia i que les façanes són pulcres i treballades artísticament. Seran unes constants de la travessa.
Portugal sovint és per la cua de les estadístiques, però percebo que el nivell de vida deu haver millorat, i sobretot deu haver augmentat la qualitat de vida, amb pocs cotxes, tranquil·litat a les poblacions, poca contaminació, urbanisme ben acceptable, serveis socials correctes, qualitat en els transports públics, seriositat amb el visitant, sense gamberrisme. Crida l’atenció la netedat dels carrers, les façanes i la decoració de les voreres. Tot junt. Paisatge urbà, un deu (Lisboa i Oporto són mons a part, com totes les ciutats grans.)
LES VORERES
La tradició dels empedrats artístics de les voreres de Portugal té origen militar a la meitat del segle XIX, a Lisboa, d’on va passar als pobles i ara es veu arreu. Llosetes, a cops miniatures, reprodueixen dibuixos de tota mena. Aquest treballador m’explicava que tant pot empedrar amb llambordes una calçada com escairar i encaixar les pedretes per a les voreres. Com suava en ple sol i amb quina satisfacció ho deia en veure algú interessat!
L’enllosat d’aquesta avinguda, de Cabeço de Vide…
… i aquest de Lisboa (semblant al primer que es va fer, que simulava onades)…
… són uns de tants si els comparem amb aquest de Nisa (poble bellíssim, amb nom portat per occitans al segle XII de la mà dels templers)…
A més, moltes cases llueixen l’enrajolament tradicional, com aquesta de Fronteira.
La façana ben treballada i polida és norma que tothom intenta conservar, modestos o rics.
L’arquitectura/decoració d’aspecte naïf també forma part del paisatge:
… encara que sigui del segle XV, amb barreja d’estils.
El manteniment o restauració ha de ser constant:
ART POPULAR
Fins aquí, de portes enfora. Endins es conserven força tradicions artístiques populars, com l’elaboració dels bonecos (o ninots) d’Estremoz… aquí in fraganti. No són precisament de plàstic ni d’importació de la Xina.
El resultat
Caminant, em va sorprendre aquesta producció artística massiva, barroca i naïf, de ceràmiques que semblaven tretes d’aquestes mans, encara que amb objectius i elaboració diferents.
En plena zona de sureres (prop d’Èvora), aquest museu exposa treballs de figures i escenes tradicionals que fa un home que als noranta-cinc anys continua al peu del canó.
Més enllà del naïf, a Castelo Branco, uns dies de camí amunt, hi ha el magnífic museu del pintor Manuel Cargaleiro, figura internacional que em recorda Miró en versió no tan agosarada, amb una gran col·lecció i producció de pintura, ceràmica i tota mena d’elaboració abstracte de la segona meitat del XX, pròpia i aliena.
Estremoz va ser un centre molt important de producció de marbre a Europa, cosa comprovable sovint, com al meu allotjament. No era un luxe, era un gust.
I més creativitat manual, com la que trobem al Museu de Nisa que, partint de les tradicions, han sabut posar-se al dia en ceràmica, vestits, joies.
Dedicaré la propera crònica al paisatge, bàsicament, però abans d’acabar exposo una reflexió quan passejo per l’Alentejo i l’Alt Ribatejo, que és el nucli de per què he encapçalat la crònica com Portugal, la sorpresa.
Com és que són tan nets?, amb cases arreglades, urbanisme bo, sense gamberrisme, amor a l’art al mateix carrer o als interiors (azulejos, per exemple). En definitiva: gust per la qualitat de vida. Per què Espanya i Catalunya són a l’inrevés? A Portugal no veig la «ràbia contra tot» que sovint veiem aquí: quant ens dura un embelliment d’una façana, d’un jardí o d’un comerç, lloc privat o oficial? ¿Alguna influència religiosa, ètica, moderna o antiga?; ve d’una persona, d’un moment concret, certa ideologia?, influència anglesa?, per nacionalisme? Té relació amb els pobles blancs d’Andalusia i d’Extremadura?, té a veure amb els musulmans antics? Sabem que les llosetes de les voreres són una tradició moderna, també ho és les cases ben pintades i netes? Els grafiters es deuen trobar en un infern, es deuen exiliar a Espanya… Molts espanyols consideren els portuguesos endarrerits, però la impressió és que viuen amb més gust per la vida, la personal i la social, que és el que importa. No m’agrada el turisme supremacista, mai!
Acabo amb coses més mundanes: el menjar sol ser abundós, mentre que la qualitat és diversa o senzillament bàsica; tant, que sovint no arriba a ser atractiu (tret de l’arxiconsabut bacallà). De fet, als pobles petits o grans no sol haver-hi restaurants sinó bars petits o tavernes on serveixen menjar elemental, on no hi ha parat cap aliè al poble des de fa temps. Capítol especial són les confiteries, sovint plenes de clientela, netes i plenes de vida, mentre que a la taverna-bar només hi ha homes grans. Tot el menjar és pràcticament “tradicional”, que actualment té atractiu, però que resulta bastant avorrit.
Molts minicomerços i poques galeries, poques hamburgueseries, poca «americanització» en general i poca multinacional. Aguanten bastant bé, però ara que han degut pujar un graó en el món de l’economia, fins a quan?
Finalment, zona tremendament subjectiva, el «caràcter» de la gent: doncs amables i senzills, sense «mirades desplaents» ni excessos de cap mena ni formalismes; un país d’ex-pagesos amb cortesia que s’agraeix. No hi veig pobresa ni res de drogues com en altres contrades europees. Salvant distàncies enormes els portuguesos em recorden els illencs de l’Atlàntic del Nord. Coincidència?
Que tingueu un magnífic i tranquil 2026! Per la meva part, voldria continuar Portugal amunt per la Nascente i altres de Santiago, entrant a la Serra da Estrela. Fins a la propera, i moltes gràcies de rebre’m.
Josep Maria Aymà