Continuo caminant per la Via Turonensis en sentit contrari als pelegrins que van a Sant Jaume, cosa que no deixa d’estranyar sempre però que hauria de ser com una normalitat: anar i tornar, com es feia segles enrere o, com jo, simplement anar en la direcció que vols. De fet, molts camins de peregrinació estan marcats només cap a l’objectiu del lloc santificat; és lògic, però perden caminaires potencials (un exemple: el Camí de Santiago en general).
Poc més amunt de Saintes, sorpresa i misteri: una columna (la llanterna dels morts) de 80 metres edificada al segle XII sobre el que havia estat un temple druïda; què hi fa solitària? Podria tenir relació amb els comunidors, per demanar bon temps, per exemple? En tot cas, només un nen podia pujar els 55 graons perquè tant l’entrada com l’escala no són aptes per a un adult. Misteri.
I més endavant, un colomer enorme, més aviat desagradable, apte per allotjar 2000 coloms, aprofitant-ne la carn, els fems i potser determinat color de la femta.
Preferible caminar i veure paisatges com aquest….
Melle. Poble molt notable, amb unes quilomètriques mines argentíferes carolíngies.
-Així, tot el poble deu estar foradat – comento als meus hostalers, senzills i cultes.
-Miri, sabem que aquí sota hi ha un túnel, els del Patrimoni ho sospiten però no acabarien mai de fer prospeccions i potser tot s’ensorraria! – riuen.
L’amo s’ha fet un fornet de sol fent confluir els raigs i hi couen el que calgui. Enginy. A l’església de Sant Hilari hi ha una exposició permanent sobre la presència i el significat dels animals a les cultures antigues. Interesantíssima. Per exemple, aquesta foto explica sobradament la rellevància del cavall respecte al poder a l’antigor: aquí, el cristià Constantí I aixafa un pagà, representat per un nen.
Aquest edifici té origen del segle XIV, però d’aleshores només queden les torres; la resta, reformada, va ser al segle XIX Palau de Justícia. Tenir Cort de Justícia no és una cosa qualsevol. Melle era important.
Continuo amunt: Nantes és una ciutat monumental, però em va interessar especialment un experiment de revegetació urbana: es tractava d’aprofitar un espai petit, brut i lleig, entre cases, amb rates i porqueria. Una iniciativa d’un artista acordada amb els veïns va permetre de fer-hi un jardí tropical, un oasi ciutadà. L’experiment ha reeixit i és valorat per veïns i visitants. També s’hi han aclimatat papallones i ocells! Copiem-ho!!
Pel mig hi ha un camí selvàtic!
De l’ecologia als humans: monument al… Pas al Costat!, sempre convenient encara que puguis anar al buit.
Segon tema, Basílica de Sant Nicolau, de Nantes. D’origen molt antic (com sempre) va ser feta de nou a meitat del segle XIX per un arquitecte de la tendència romàntica de l‘escola de Viollet-le-Duc, que venia a reinventar l’arquitectura com creia que devia ser segles enrere.
A l’interior d’aquest temple ens crida l’atenció aquesta mena de para-sol / paraigua que, efectivament, tenia aquesta funció a les processons, amb colors llampants corresponents als colors papals (les quatre barres al duplicat!)
Els misteris continuen. Cal llegir l’explicació sobre aquest estri atmosfèric, ja que servia també per espantar els mals auguris. Com es deia tot el conjunt? Llegiu sisplau! Misteri resolt, tant si sou creients de Sant Tintin com si no.
Aquest temple, però, tenia els seus contrincants quan hi vaig passar per davant.
Ep, des del punt de vista d’aquesta artista fantàstica.
I mentre hi havia qui la passava magra…
… hi havia qui la passava grassa, com els Ducs de Bretanya.
Com sigui, a Nantes, hi ha un carrer que suggereix un bon esmorzar. Ningú en sabia re, d’aquesta curiositat; sembla, però, que una fonda li va donar el nom.
BRETANYA
Vaig deixar aquesta regió, que no matava paisatgísticament, per veure la Bretanya. Feta la Transeuropa amb final a Malta, ara vaig més al meu aire!
Bretanya és una nació amb llengua, cultura, vida, Història pròpies. El moviment de resistència és feble, encara que més ferm que l’escocès (res a veure amb Catalunya).
En aquesta casa noble, rescatada del terror de quedar enrunada, s’hi fan classes de bretó, a les quals vaig ser convidat. Penosament, jo no era pas el més gran.
La meva habitació.
La Bretanya s’ha abocat a viure a la costa, amb un transvasament continu i, ara, mentre la costa floreix amb comerç, turisme i indústria i tots els serveis, l’interior s’està quedant decrèpit i trist, les cases antigues mostrant-nos com era el país.
Amb racons malenconiosos i encara cuidats.
A Gourin em va estranyar veure una gran bandera americana i l’estàtua de la llibertat. La raó és que l’emigració d’aquesta zona a Amèrica va ser tan potent que les relacions del poble amb EUA són molt estretes, i entre associacions d’amistat i Air France els van regalar aquesta reproducció (que és feta amb ferro, ja que l’anterior era massa barata i es va fer malbé).
La meva conclusió de la Bretanya és que passa per una transició cap a una societat costanera moderna, edulcorada, en què tot és mono, turístic i sovint fals, i que el país que hi havia al darrere ha quedat pràcticament eliminat i absorbit per aquesta transició. Al món rural queden persones grans i cultura mil·lenària que va caducant. Em sembla que passarà a ser una peça entranyable de la varietat de França, un folklore, que és el destí de la globalització i de les “regions ben enteses”. Res més.
AL FINAL DE LES CRÒNIQUES HI HA UN APARTAT PER ENVIAR-HI COMENTARIS. HO PREFEREIXO QUE NO REBRE’N AL MEU MAIL. ENS ENRIQUEIXEN. GRÀCIES! SI CAL, POSEU-HI UN PSEUDÒNIM. EL VOSTRE MAIL NO HI SORTIRÀ.
– A tot arreu hi ha misteris: la Llanterna dels morts a Saintes, em sembla un monument insòlit. Algú podrà resoldre el misteri?
Molt bé que hi hagi un monument als cavalls. Però, per què el paganisme és representat per un nen indefens? Vol dir que els
pagans eren els bons i innocents davant la prepotència de l’emperador?
El monument al «Pas al costat» el trobo el que en podríem dir kafkià. El podries enviar a l’Artur Mas.
I el «Tintinabulum» és un descobriment -per a nosaltres, és clar- extraordinari. Com que, en la seva joventut, Hergè era catòlic acèrrim, potser el va treure d’aquí el nom del Tintin?? O ens quedem amb la versió ortodoxa de l’origen del nom?
– En el rètol del carrer dels croissants, per què està rotulat també en un altre idioma (alemany?)?
– Amb les fotografies queda clar que en tota aquesta regió i sobretot a la Bretanya hi ha molta desigualtat econòmica.
No és cap monument als cavalls, és una expo on hi ha imatges de tots els animals referenciats (per mal o per bé), a la Bíblia i altres llibres i mites antics. El nen no significa aquí la innocència sinó una persona sense més valor i la prepotència, certa als nostres ulls, representa la força de la veritat triomfant.
El «Tintinabulum»: és possible que el catòlic Hergé prengués el nom del seu personatge d’aquí, però em sembla que aquesta paraula devia ser més bé una mena d’onomatopeia pel sorollet de les campanetes.
El rètol del carrer dels croissants és escrit en francès i en bretó (en col·locar el francès en primer lloc, es recalca que el bretó és una llengua de segona al seu propi territori. Sempre el nacionalisme.