Sense covid, divendres 11 de març vaig arribar a Malta, final! Per tant, darrera crònica de la sèrie… Però si tot va bé, continuaré.
Com que no hi ha cap camí que travessi Sicília de nord a Sud (el Sentiero Italia és carener i no conté serveis), vaig optar per fer petits trams per diversos llocs per tenir una visió àmplia i alhora poder visitar monuments rellevants. Paisatge i cultura. El més sorprenent va ser una nevada entorn del Parc delle Madonie, al nord, exagerada per l’època. Bellesa sobre bellesa, prop dels 2.000 metres.
Per ordre: érem cinc participants, partint de Palerm. Passegem: el Teatre Massimo és el més gran d’Itàlia i el tercer d’Europa, construït a final del segle XIX.
Quina riquesa, abans que els efectes garibaldins anessin corcant el sud. Un xofer d’autocar em diu:
-Soc sicilià, no italià, perquè tots els diners es van decantar fa desenes d’anys de Roma amunt.
Veritat o no, és una opinió estesa. No és estrany que en un aparador em trobi aquest llibre.
L’Església de San Cataldo és una de les mostres de la notable barreja cultural entre àrabs (arriben després dels grecs i romans) i normands (arriben després dels àrabs), sota, encara, la influència bizantina. Un romànic molt particular. Dit grossíssimo modo.
Anem a Cefalú, a la costa nord, amb fred i núvols. A Polizzi, sota les muntanyes altes, cau una bona nevada. Sembla Nadal.
En sortim per la Via dei Frati, un camí traçat per combinar cultura, paisatge, religió, tradició. Està molt bé. Farem el tram alternatiu per a l’hivern.
De caminada en vam fer una altra, entre Mineo i Grammichelle. Paisatge excels, però amb camí i senyalització introbables. Som al centre sud de l’illa.
La conclusió és clara: tenen muntanyes altes i sovint la vegetació i els boscos són de pins negres, eucaliptus, bedolls, etc. amb prats. No veiem les enormes extensions d’oliveres de la Itàlia continental.
De l’Etna ni pensar-hi, estem massa cansats i l’equipament no seria l’adequat; agafem el trenet Circumetnea que el rodeja tot fent paradetes d’interès.
Com, per exemple, Paternò
Des de Catània anem a Siracusa, Noto, Ragusa amb autocars que permeten veure poblets i pobladors. Escombraries arreu tret de les muntanyes; diuen que és culpa de la màfia, no toquem el tema. Comprovem novament que les poblacions, grans com Ragusa, solen ser als turons, encara que també n’hi ha a les planes, com Grammichelle. Aquesta ciutat té un valor històrico-urbanístic important: després del gran terratrèmol de 1693, va ser construïda de nova planta per als habitants que havien quedat desprotegits pocs quilòmetres enllà. Té forma radial, com la plaça de l’Etoile de París, en un intent de fer una ciutat democràtica, utòpica quant a classes socials (contrasta amb la Barceloneta, “barri” en el seu moment construït per donar aixopluc als damnats per la guerra, però amb la diferència que és lineal). Per al turisme aquests llocs no són interessants, per nosaltres sí.
Aquí, la gran plaça central actualment (amb un grandiós rellotge solar a terra) i el monument a l’home artífex de la construcció.
En canvi, sí que és turística Caltagirone, a prop, famosa per la ceràmica, amb una escalinata superfotografiada i mimada, acolorida a l’estiu, amb plantes decoratives i llums, reconstruïda al segle XX. Tot per la bellesa, l’impacte… i el turisme. A cada graó, decoració diferent; també a dreta i esquerra. Arreu hi ha ceràmica.
No faig referències a la monumentalitat de Sicília, prou coneguda, però sí al poblament grec de Siracusa, perquè m’ha deixat bocabadat, especialment l’Orella de Dionís. És un túnel altíssim excavat tot aprofitant una pedrera, fosc i tenebrós, diuen que era pintat tot; els sons reverberen de forma impressionant (sortosament no hi havia turistes). Devia ser una meravella tot aquest entorn, amb aigua, racons, i pel que sembla amb tots els serveis que requereix el públic que va al teatre.
Anem a Malta des de Pozzallo. El mal temps no ens deixa veure gaire cosa, però és evident que la colonització anglesa no tan sols hi va deixar petja (per exemple, als finestrals, camp de golf, etc.) sinó també en usos i costums de tota mena ja que han continuat existint gairebé com una colònia seva; així, la conducció per l’esquerra, els endolls de tres preses, etc. Molts anglesos hi van de cap de setmana esperant bon temps; se’ls veu passejar, viatjar, als pubs, restaurants. El bufet de l’hotel serveix un esmorzar anglès complet. Per descomptat, l’anglès és la llengua predominant mentre que el maltès és més oficial que real. Li pregunto a una cambrera quines llengües parla: només l’anglès, no sap res de maltès, una llengua bàsicament aràbiga, ni d’italià, tot i la presència d’usos i de parlants d’aquesta llengua a l’entorn.
Malta és una mena de contínuum humà gairebé total en l’illa principal: cases, tota mena de construccions (amb disbauxa urbanística) i pocs espais naturals. Una mica claustrofòbic per al dia a dia. Altra cosa és la bellesa dels carrerons cèntrics i els monuments que conté.
Dues coses per acabar:
1.El pròxim projecte és una ruta que podria ser denominada de l’Imperi Austrohongarès, passant per Romania, Carpats, Hongria (Budapest) i Àustria (Viena, etc.). Però tot dependrà de la situació de la guerra a Ucraïna i del possible malestar social i polític a l’entorn.
2.He escrit un llibre de la Transeuropa, amb text acabat però encara no publicat. Us en tindré al corrent.
Un cop més, moltes gràcies per l’atenció.
Josep Maria Aymà Aubeyzon
– Carlo Maria Carafa: a part de polític i noble, divulgador de matemàtiques i filosofia. Crida l’atenció el títol de Príncep del Sacre Imperi Romà. Tal com ens va dir un catedràtic d’història austríac, el nom va continuar sent aquest, encara que el poder s’hagués traslladat a Alemanya. L’afegitó Germànic, el van posar els alemanys més endavant. Però en aquest monument queda clar: al segle XVII, almenys a Itàlia, res de germànic!
– Caltagirone: potser sigui superturística i superfotografiada, però no n’havia sentit a parlar mai. L’escalinata és una meravella. Sempre s’apren alguna cosa nova…gràcies als que les busquen.
– Polizzi: si fos una postal preparada per a Nadal, m’ho creuria. Però és el mes de març.
– Trenet Circumetnea: sembla un tramvia. Deu ser un trajecte ben agradable.