Desitjo que sí! Molt content de retrobar-te. Fa tres anys vaig acabar la darrera crònica així:
1.El pròxim projecte és una ruta que podria ser denominada de l’Imperi Austrohongarès, passant per Romania, Carpats, Hongria (Budapest) i Àustria (Viena, etc.). Però tot dependrà de la situació de la guerra a Ucraïna i del possible malestar social i polític a l’entorn.
2.He escrit un llibre de la Transeuropa, amb text acabat però encara no publicat. Us en tindré al corrent.
El llibre és Caminant sense fronteres (Tushita, editorial de viatgers i vivències). Es pot demanar directament a htt ps: //scu r.cat /X 5X 0KD . M’he basat en les cròniques, però també hi ha més reflexions sobre les caminades, la cultura i les persones, la vida i el món.
Mentrestant, he fet algunes rutes: trams de la de l’Imperi Austrohongarès; una altra per la vessant atlàntica de França, del Pirineu a la Bretanya; i un esbós sobre la travessa de Portugal, que ara faig. Us en parlaré una mica de cadascuna en tres cròniques. Passat el parèntesi d’estar pel llibre i altres coses, ara doncs hi torno.
Imperi Austrohongarès sona ampul·lós, però la meva ruta hi correspon bastant (no conec cap altra de marcada en aquest sentit). Volia sortir de Moldàvia, però com que costa passar la frontera amb Romania, vaig començar ja a Romania, de prop de Iasi. Tot plegat, però, és políticament conflictiu perquè la franja de Transnístria, a Moldàvia, és cobejada pels russos per raons històriques i perquè s’hi parla rus, però atès que el moldau és alhora romanès, la situació és enrevessada i no falta qui digui que és “estrictament” moldau i no una altra cosa. Possiblement, Putin tenia previst envair-la com va passar al Caucas i a Ucraïna.
ROMANIA
Menys pobresa del que creiem. Els països ex soviètics han fet un gran salt endavant, com Polònia, especialment a les ciutats, que havien tingut una història esplendorosa. Destaco tres aspectes: els monestirs, els paisatges i les poblacions.
MONESTIRS
La ruta que vaig fer passa per molts monestirs. Fantàstics! N’hi ha de bastits en pedra, però els més agradables de veure són de fusta, com el de Sihla, a la província de Neamt, d’on són la majoria de fotos que exposo.
Hi ha circuits per als turistes, però alguns dels més meravellosos queden a cobert i només s’hi arriba per pista. Destaquen les pintures tant dels interiors com, sobretot, de l’exterior i tot i que tenen i en queden d’època medieval encara continua la tradició pictòrica.
De monestirs n’hi ha de rics i de pobres, de grans i de petits, de turistitzats i d’intocats, de tot.
També els monjos tenen formes de vida diferents: mentre alguns hi treballen en els jardins, els horts, portant tractors, n’hi ha d’altres que sembla que portin una vida avorrida i fins i tot deixada.
Crida l’atenció que alguns van amb el cotxe a fer classe a alguna població, tot canviant la sotana per roba de carrer. Sovint reben visites de la família o d’amics. La relació amb el turisme és, com sempre, polièdrica: els visitants hi deixen diners, però alhora es crea una certa dependència (comercialització excessiva, pèrdua de valors, etc.).
És xocant la quantitat que hi ha, de monestirs, dotzenes, i et preguntes si tenen gaire futur més enllà del turisme i per quina raó en alguns països europeus n’hi havia tants i en d’altres no (tots tenien una cultura cristiana, no gaire diferent.
PAISATGE
La meitat nord de Romania és alta, tant les muntanyes que la rodegen com la planúria que queda al mig, cosa que vol dir força fred a l’hivern. I efectivament, a la muntanya hi ha boscos amb poca vegetació baixa i arbres típics de l’alta muntanya. Dues fotos des del tren i una altra caminant.
El meu itinerari (d’est a oest) era bàsicament pla, però al final havia d’internar-me definitivament amunt, cap als Carpats, que, de moment, han quedat pendents de ser caminats. La raó és la proximitat amb Ucraïna i, pel que semblava, hi havia gent que hi havia anat sortint de les zones en guerra (queden lluny, però els refugiats van on poden, lògicament). Quan em sembli adequat caminaré per aquesta zona per passar al nord d’Hongria. El sender, prou ben marcat, conté però zones on encara no s’hi ha treballat (sender europeu E8) i són precisament les més desertes de població; veurem què s’hi pot fer.
LES CASES
Com a la resta de països exsoviètics, unes classes mitjanes i altes pugen fortes i com a nous rics els agrada la notorietat, per exemple en noves urbanitzacions o xalets.
Amb tot, l’arquitectura tradicional, modernitzada amb o sense fortuna, té una certa continuïtat; a vegades, amb nova construcció, altres amb restauració.
Uns resistents a l’atrotinament. Però amb dignitat…
… que contrasta amb una d’ufanosa. Com sovint diu el tòpic: país de contrastos. El caminant els sofreix o en gaudeix.
El romanès és una llengua descendent del llatí, fins al punt que quan es tracta de llenguatge escrit i formal, el podem entendre força bé. Aquí, textualment!
La llengua parlada ja és més complicada. Potser per això i perquè l’anglès no es parla gairebé gens, ni els joves, i el rus no és gaire ben vist, no vaig tenir gaires converses.
Aquest xicot hongarès seguia fil per randa les labors de restauració d’un monument, a Cluj. Va aparcar la bici, de Glovo, i se’m adreçar per comentar-me en anglès quins eren els problemes d’aquella restauració, cosa que m’importava només relativament.
El vaig escoltar amb atenció en parlar-me d’ell mateix:
- Sóc restaurador de monuments, especialista en treballar la pedra. Però em guanyo molt bé la vida repartint per Glovo. Prop de dos mil euros al mes, sense matar-m’hi
- ja ho havia comprovat! -. Faig poques hores i tinc una bona bici. A Hongria hi ha més nivell de vida, més indústria, més activitat cultural en general, però aquí estic bé. Si em sortís una bona oportunitat per restaurar, ho agafaria, però seria una feina més temporal…
Tan precaris que viuen els Glovos a casa nostra!
Més malament s’ho devia passar aquest venedor ambulant de destrals, ofici que ens ve a dir que és una regió, la de sota els Carpats, on hi ha molta fusta per tallar o arbres per talar. Anava, però ben vestit, potser en venia moltes!
Cluj i Oradea són ciutats molt senyores, ben reurbanitzades, que tenen una arquitectura que ens ve a dir que l’època de canvi del segle XIX al XX els va anar bé, almenys a alguns, ja que hi ha molts edificis modernistes, amb totes les derivacions que es vulguin. Com tantes ciutats de l’est d’Europa, sembla que la Història hagués començat al segle XVIII, reforçat el XIX i mig acabat al tombant del XX.
Acabo aquí aquesta crònica que tenia pendent d’escriure i enviar-vos des de feia molts mesos. La pomposa ruta Austrohongaresa va quedar mutilada per culpa del Putin en no poder/voler continuar jo per les muntanyes dels Carpats, travessar la frontera amb Hongria i seguir vers Budapest i després continuar en direcció a Viena. Per superar aquest “tap” vaig tenir la idea de fer-ho a l’inrevés: caminar des de l’altra banda, d’Hongria, cap al punt diguem-ne conflictiu, per veure si hi veia malestar o algun tipus de problema per seguir avançant, en aquest cas cap al punt de Romania on ho havia deixat. I així ho he fet: he caminat per Hongria cap a la frontera amb Romania. I a fe que Hongria és un país que dona molt de si, i que potser no coneixem, com jo, gaire. Serà el tema de la propera crònica: Hongria. Fins aleshores, la rebreu en no gaire temps, us desitjo tota mena de caminades i activitats a l’aire lliure, amb salut i observant-ho tot, tot, tot.
Gràcies per l’atenció. Salutacions molt cordials. Josep Maria Aymà