ITÀLIA ÉS FORTA, QUAN VOLEN. UNA CRÒNICA ATÍPICA

Quan vam sortir la Dora, la Magda, el Toni i jo l’1 de març el virus era confinat al nord d’Itàlia, tot rajava amb normalitat, amb conya italiana i catalana sobre el bitxo, amb abraçades i petons com per demostrar-nos que no passava re; però el discurs, històric, de Conte, primer ministre d’Itàlia el dia 9 va fer un tomb: de cop i volta van augmentar les mascaretes i tot de mesures sanitàries, sobretot la distància entre persones. En aquests casos passen coses entre l’exageració divertida i el compliment de les mesures oficials; per exemple, en un restaurant em van ressituar a la taula perquè semblava que quedava massa prop de la Dora (el resituament no va quedar gaire diferent, però el cambrer creia que si passava la policia se les carregaria si autoritzava la proximitat). Al cap d’uns minuts, però, es van asseure al nostre costat una dotzena de cridaners, d’aspecte fastigós, amb una mena de capo que lluïa emblemes mafiosos o pitjors; aquesta gentussa tant s’escridassaven com reien, bevien i es movien com volien… no els van dir res. Més endavant, quan ja tornava amb el ferry vaig veure com un xulo fumava a la zona de no fumadors, només per “marcar territori”; un altre li va dir de tot, ja que tenia la seva zona a deu passos… i li va etzibar que anés a prendre pel cul, textualment. El xulo no va reaccionar (millor, vaig pensar, perquè dins un vaixell no hi ha territori ni escapatòria per a un duel a bufetades que no sigui el mar); més tard vaig veure com un altre xulesc també fumava tranquil·lament a la zona prohibida.

Però aquestes observacions serien allò que se’n diu “les excepcions que confirmen la regla”, perquè em sembla que des de la guerra que no hi ha hagut a Itàlia un comportament tan exemplar (un país on diuen que agrada portar la contrària a les normes, més que a Espanya, que ja és dir). Aquesta vegada no va ser així, i un sens-fi de persones amb uniforme, botiguers i sobretot de ciutadans complien puntualment el que se’ls havia dit. Per mi, era una altra Itàlia.

Aquesta va ser la primera cua que vam veure davant un súper a causa del virus, a Andria, a primera hora del dia 10 de març. Com ara aquí, només hi podia entrar una persona.

Relaxem-nos: com que no prenc cafè sinó xocolata, em fixo en aquest producte i on en venen. Que bé que la tracten a Itàlia! Aquest establiment, museu inclòs, era una felicitat (per cert, no he trobat enlloc la xocolata “amara”, amarga, proveu-la; rara, però pura… i estranya).

Com que en un viatge hi ha d’haver incidències, o ja no és un viatge, a casa la senyora Paoletta, on havíem de dormir, a Castelfranco in Miscano, van tenir por que una malalta que hi havia estat, que havien portat a revisar-la, hagués deixat un rastre (o potser tenien por de nosaltres); així, amablement van declinar la nostra visita. Però poc abans, una noia a qui vaig preguntar per l’esmentada Paoletta em va dir que ella tenia lloc al seu B&B, que seríem benvinguts, etc. Vam acceptar i va resultar tot un espectacle francament encoratjador: entre quatre germanes portaven el negoci i un bar popular; així, per primer cop vaig veure una fèmina amb la pala pizzera entrant i sortint del forn. Pizzes i B&B, unes meravelles. Visca les Quatre Germanes i el Germà, que portava la comptabilitat, amb la mare que mirava la prole complaguda.

Què dir de la Via Francígena? Doncs que la major part de trams no estava senyalitzada, que a trams era impracticable pel fang, que altres trams tenien vistes boniques, àmplies…, que la majoria tenien oliveres a tocar i que absolutament tots (llevat del quilòmetre enfangat) eren asfaltats. Uf!

En sortir de les muntanyes dels Apenins de la Campània (per entendre’ns, de prop de Nàpols)

canvia no tan sols el paisatge (ara pla) sinó també el poblament: els pobles petits donen pas a poblacions més grans (per mi tenien més encant els pobles petits d’etapes anteriors, més amunt de Roma, però). Aquestes poblacions de la Puglia són ben diferents: fan bonic per la blancor resplendent de totes les lloses, siguin de les voreres, de les calçades o dels magnífics edificis, com esglésies i palaus; hi ha un urbanisme antic, ampli, senyor, desofegat.

Llàstima que construccions abandonades, fàbriques o cases particulars, i escombraries, enlletgeixin el paisatge fora les poblacions. Pràcticament no hi ha boscos, tot són camps, sobretot amb vinyes i oliveres, alguns fruiters i més rarament conreus com d’alfals; no gaire varietat més, tret dels fruiters que adornen els jardins de les cases.

Com que per aquesta Via Francigena només passa algun pelegrí et mimen d’amabilitat. Encara es nota una hospitalitat rural que aviat ja no existirà, perquè el procés d’envelliment de la població d’aquest món no urbà s’acabarà, com a tants altres països. En aquest restaurant en van portar embotits dels seus porcs, tots contents i a menjar!

Ja a Bari, el paisatge ha canviat del tot: construcció diferent, urbanisme diferent, menjar diferent, clima diferent. I la presència de l’Adriàtic. La Puglia és ben diferent de la Campania.

MÉS FOTOS

Gràcies a aquesta pagesa que estava ben atenta a la nostra caminada no ens vam equivocar.

L’àmbit ferroviari canvia de pressa a Itàlia: tant les estacions com els trens i les vies estan sent renovades (gràcies a la UE, tot s’ha de dir). De trenets antics en queden només relíquies com aquesta d’una línia secundària local, per sort.

Hi ha moltes poblacions grans ben agradables (al centre), com aquesta de Piedimonti Matese.

Bona part del recorregut és de terrenys ondulats, sempre agradables. I sovint amb pobles a la part alta.

Moltes d’aquestes extensions enormes d’oliveres poden recordar els oliverars andalusos o les deveses d’Extremadura. Estètica pura.

La propera etapa, o no tan propera segons el virus, serà de Bari a Santa Maria de Leuca, vorejant el mar.

Salutacions molt cordials,

Josep Maria