LA FRANÇA ATLÀNTICA (I)

Vam deixar la caminada d’Hongria a Tokaj bevent bon vi. És una aturada provisional, perquè quan pugui continuaré cap a Satu Mare, a Romania, fins enllaçar amb la ruta que feia a Romania. Queda pendent, i per allunyar-me físicament i psicològica de la guerra he anat a “descobrir” Portugal, que coneixia poc.

Mentrestant, però, faré cinc cèntims d’una altra ruta que tenia a mig de feia temps: la França atlàntica. L’explico ara.

Com que els camins francesos a Sant Jaume de Galícia coincideixen a Sant Joan de Peu de Port, vaig voler sortir de prop d’aquest punt, que ja coneixia, cap al nord, per la Via Turonensis, que canalitza  pelegrins de París, Poitiers, la Bretanya, etc.

Al cap de poc vaig topar amb la regió de Les Landes, plana, amb poc poblament humà i replantada de pi per treure’n fusta planificadament des de fa dos-cents anys (la landa és erma). Aquesta reforestació, la més extensa d’Europa, em diuen, no sempre té èxit: hi ha extensions grans de pins morts, i d’aquí alguns incendis paorosos. Plantar sobre terres de dunes no deu ser fàcil. Pins i més pins (d’uns 60 anys els més vells), inclosos plançons; no hi ha gaire més varietat arbòria, ni arbustos, ni insectes, ni ocells; poca vida, tret d’una trista i solitària daina, que em passa a poca distància. Trigues uns quants dies a passar-les, de manera que se la salten molts pelegrins, segons em diuen en una oficina de turisme municipal. Les Landes són com la meitat de Catalunya.

Trenquen la monotonia “manades” de milers de gallines silvestres, sempre en grup i sovint arrecerades entorn dels arbustos; els han construït unes casetes com petitones tendes de l’exèrcit, molt curiós. Corren contínuament per extensions enormes, amb una de líder, com les vaques.

Potser perquè hi entenen d’arbres, a La Bohèira (Labouheyre), en plenes Landes, han  entrelligat tan bé les branques dels plàtans que en aquesta plaça central es pot passejar còmodament a l’estiu. Pocs pobles catalans llueixen un brancatge entrellaçat com aquest. És una proposta per evitar la calor sobrera, tot i que alguns no hi estan gaire d’acord.

Posats a copiar, que és més fàcil que innovar, podríem tenir en compte que el pa del dia també es pot vendre en màquines automàtiques, arribat el cas.

Més observacions: per què aquí no tenim gaires indicadors d’actes com aquest, tan senzill i pràctic? Actualment és bastant assequible, sobretot amb patrocinador.

En canvi, aquí sí, també la cultura popular camina bé. Era la forma de caminar ràpid per una terra plena d’aiguamolls.

Són observacions al vol d’una regió que té certa fama d’endarrerida, però que a mi no m’ho sembla del tot. Pobles interesants, encara que n’eren més en sortir de l’entorn del  Pirineu, com els paisatges.

Bordeus. Impressiona. Com tantes ciutats de França, predomina la magnificència dels segles XVIII i XIX. Assenyadament, però, les autoritats han erigit aquest monument on s’explica entre altres coses que uns 150.000 esclaus o deportats van ser traficats per aquí. L’esplendor dels rics sovint té un origen fosc.

L’escultura dedicada a la dona protagonista.

Amb la segona fotografia vaig tenir la impressió que veia clarament com les persones passen però els fets queden.

Bordeus, ciutat amb l’opulència que es va crear coetàniament amb l’esclavisme.

Amb moltes ganes, vaig sortir de Bordeus per la Via Turonensis i, al cap de poc, trobo uns pelegrins ultramoderns, amb les motxilles sobre un carret; ara, és “tendència”. I quan trobin roques i pujades…? Em van dir eixerits que tirarien igual! De totes maneres feia poc que havien començat…

No tots entrem a un riu amb tanta facilitat, accés tan particular com el jardí!

Anant a Mirambeau, el paisatge és ben agradable.

Aquesta església, Sant Martí, al Niort Petit, presagia que trobarem joies històriques.

Efectivament, aviat soc en una joia de la Via Turonensis i de França, Pons, complex medieval d’acolliment als pelegrins, molt ben restaurat.

Més enllà de la vila medieval, també el poble és bucòlic.

I la segona gran joia d’aquesta caminada, poc coneguda: Saintes.  ciutat petita plena d’atractius que cal veure: la catedral, l’arc romà,  catacumbes.

L’església de Santa Maria.

Detall de l’arquivolta. Em recorda la portalada de Conques (lloc privilegiat!, al GR65)

L’entrada romana. Van deixar-hi molta petja, inclòs un amfiteatre.

No podien faltar-hi uns jardins comme il faut!

El meu agraïment a aquests amfitrions que sense demanar-los-ho em van fer de guies per tota la població!, amb la catedral al fons.

I per acabar, al vespre un festival de música tradicional.

Saintes és un món formidable!

A LES CRÒNIQUES INCLOC LA POSSIBILITAT D’ENVIAR-HI UN COMENTARI, COSA QUE PREFEREIXO QUE NO REBRE’N DIRECTAMENT AL MEU CORREU PARTICULAR. ENRIQUEIXEN A TOTS. MOLTES GRÀCIES! EM COMPROMETO A “COMENTAR-LOS”.