Com ja havia dit a la darrera crònica, vaig decidir de caminar des d’Hongria en direcció a Romania per veure si hi trobava alguna mena de problema o no. Això volia dir sortir de Budapest i anar caminant en sentit nord-est. Seguia el Camí de Maria, de peregrinació. Moltes coses em van cridar l’atenció. Intentaré explicar-les.
Començaré per una qüestió important, el transport públic: per als jubilats tant del país com estrangers és gratuït! No cal passar per taquilla. Però estem assegurats?, suposo que sí. És senzill: vas al tren i hi puges (llevat dels expressos, on pagues una misèria), o al metro, l’autobús, tot el transport públic. Per la teva cara ja veuen que no ets “de pagament” i per la cara que fan penses que això no els agrada gaire: creuen que els estrangers no tenen perquè beneficiar-se també dels impostos que paguen els del país. Lògic. Però és tranquil·litzador saber que pots agafar el tren o bus que vulguis per anar a qualsevol lloc del país (que tampoc és tan gran). A més, tenen una bona xarxa i funciona.
El privat es paga, esclar, com aquest taxi que costa només 2,50€ el Km. Els colors, coneguts!
Patinets públics…matriculats. N’hi ha arreu.
Budapest va fer un salt espectacular des de la creació de l’Imperi Austrohongarès (1867). Qui hi hagi estat haurà vist que guanya el rècord de palaus i casalicis grans per hectàrea. L’enriquiment la va convertir en una ciutat puntera (la primera de l’Europa continental que va establir el metro, que continua molt digne).
Hi trobo tres “ciutats cronològiques”: la de l’Imperi, situada a Buda, al costat occidental, amb grans palaus i una distinció que no ha caducat, com aquest edifici actualment administratiu.
En segon lloc, l’època soviètica, amb molts comerços tronats i blocs d’habitatges i despatxos no més afortunats, sobretot a la banda de Pest, costat oriental del Danubi, la part comercial.
En tercer lloc, hi ha com una ànsia de recuperació, manteniment o recordatori de la cultura secular d’alt nivell, com ens recorda aquest aparador d’instruments de segona mà, en un barri on sembla que sentis la música del segle XIX.
A poca distància, es combina de forma bigarrada l’ambient d’Imperi (entre admirable i demodé), com aquest luxós Hotel Cafè New York,
… amb la pobresa, el brugit turístic i comercial i locals i barris sencers molt cools, com el carrer Kazinczy, darrer invent de barreja de modernitat pija, que també pot ser acollidora. Tot en ple centre, tot aprofitant també la decadència.
Les barreges doncs són constants: mana la ultradreta nacionalista i al Dia Nacional es nota, amb mobilització a tots els nivells.
Són amics dels islamistes i enemics del sionisme, però atès que els jueus hi tenen rellevància, tots plegats pacten bon veïnatge, encara que els actes militarescos d’alguns nacionalistes davant la sinagoga no siguin probablement els més escaients, tot i que…
… al cap de poc, allí mateix, s’hi fan uns actes més protocol·laris. Barreges!
Però Budapest no és tot Hongria (les grans ciutats del món mengen a part), i jo tinc preferència per les ciutats i pobles mitjans. Com que no vaig sortir sentint-me obligat a caminar-ho tot, sinó que només anava a “explorar” la zona en direcció a Romania, vaig agafar el tren, gratuïtament, esclar!, i al cap d’uns quilòmetres ja vaig estirar les cames, tot i que a prop de Budapest hi ha grans boscos, tot s’ha de dir. La comunicació oral, per a un estranger és molt complicada perquè la llengua no és indoeuropea i no hi ha cap possibilitat d’entendre-s’hi. Només una mica d’anglès i prou.
L’alfabet que podeu veure a la foto va ser portat pels magiars que es van establir a Hongria (o a la Panònia, segons la denominació de l’Imperi Romà) al segle VII, però entorn dels anys 1000 el cristianisme el va substituir per l’alfabet llatí, l’actualment vigent; venia de l’antiga Turquia i es va conservar a llocs remots de Romania fins al segle XVII, però perquè en quedi constància han volgut exposar-lo excepcionalment com a recordatori històrico-cultural tot indicant-nos que som a Lorinci.
A Hongria hi vaig tornar fa uns mesos amb amics viatgers i caminaires per continuar l’exploració cap amunt pel mateix sender. Eger va ser el final del primer viatge, i em va agradar tant que vaig voler que els amics la coneguessin abans de caminar. El paisatge al primer viatge era normalet i les poblacions interessants; al segon tant el paisatge com les poblacions eren més bonics, fins arribar al final, Tokaj.
Eger, ciutat magnífica: bon urbanisme, bonic minaret…
… ben conservat; i una magnífica biblioteca on, a més d’una decoració pictòrica fantàstica,
es conserva una carta de Mozart a la seva germana en morir el pare.
Aquesta és una casa històrica, actualment un bon apartament, amb una bandera coneguda amb una presumpta referència als templers a la fornícula; i a sobre la bandera hongaresa, una altra referida potser als musulmans. Si algú en treu l’entrellat, sisplau ho comuniqui (les quatre barres però són a molts llocs d’Europa i a més, són els colors papals…).
Si per aquí no sabíem de què anava, per aquí sí (dels eterns rivals, mai se’n veu re…). És així.
A Tokaj s’arriba per un caminet que apareix i desapareix, senyal que no hi passa gaire gent. Imprescindible veure-hi vi de les vinyes de l’entorn; tot bonic i agradable, les vinyes, l’entorn i el vi, gràcies a una comtessa que va ensenyar als monjos el conreu de la vinya (i també gràcies a una guerra que va fer endarrerir la collita fins al novembre i, en lloc de passar-se, el vi es va endolcir molt agradablement).
L’hospitalitat ofereix sorpreses com aquesta que, dins del que sembla un tub d’assaig, s’hi troba un pàlinka o licoret ben bo. Gran establiment!
Hongria dona per a molt més, esclar, però espero descobrir-hi més paisatges i poblacions a la zona més propera als Carpats, tot dependrà de si hi pujo o tallo en forma més rectilínia cap a Romania; potser quedarà per a més endavant, segons el que ja sabem… Encara que també és possible un canvi de direcció, en el sentit d’anar des de Budapest vers occident, vora el Danubi, amb l’objectiu d’arribar primer a Bratislava, i després a Viena…, però ja ho anirem veient.
Mentrestant, la propera crònica no hi tindrà res a veure, perquè ens desviarem per la França atlàntica, amb una caminada que he anat fent de forma intermitent. Fins aleshores, bon estiu!, i gràcies de llegir aquestes cròniques.
Cordialment, amb una abraçada ben forta,
Josep Maria